any nou, Tordera nou?

Ara que s'acaba l'any i que tot són bons propòsits, projectes per l'any que ve i demés somnis que sabem, fins i tot en el moment de verbalitzar-los que mai durem a terme, és hora de desitjar que l'any que ve vagi millor, que els més de 1.500 aturats que corren per Tordera trobin feina, que el futur centre peatonal de Tordera serveixi per a potenciar el comerç local, que algú es decideixi a asfaltar l'aparcament d'on hi havia Can Nassos perquè no perdem trossos de cotxe en els sots que es formen cada vegada que plou, que el cartell del nou edifici de la policia es posi recte, que el full informatiu "Tordera al dia" arribi realment al dia i no a finals de mes, que ara que serà any d'eleccions el partit escollit per tots sigui el que governa, sense afegits a mitja campanya, sense modificacions no-consensuades, que els arbres de l'aparcament (mini-aparcament) del C.A.P. sobrevisquin a les constants embestides dels cotxes perquè ells no tenen la culpa d'haver-los plantat al bell mig de la zona blava, per tant procurem no empènyer-los que ja estan prou caiguts els pobres. Desitgem, en definitiva, que tot allò que no funciona en aquest poble, tot allò que ens fa vergonya confessar de Tordera, tot allò que va quedant desfasat i amenaça de trencar-se, aquest any que ve sigui arreglat. 

Només que es reparés un quart de les coses mal encaixades del poble, podríem dir que aquest 2011 és molt millor que el 2010, mentrestant, només ens queda somiar.

Bon any a tothom i preparem-nos per a un 2011 carregat d'emocions fortes.

la veritat sobre el nou C.A.P. de Tordera

Dilluns, 27 de desembre. Dues de les festes grosses ja han passat. Enrrere queden els crits dels nens, el xivarri a la taula i el mal de cap del cava. Ara tenim uns dies per descansar, per a recuperar-nos, per agafar forces. I, com si ens volgués seguir en aquest periple, el temps sembla que també ha decidit donar-nos una treva. Després d'una setmana de pluges, vents i riuades, avui surt el sol més radiant. 

Avui, doncs, que retorna la calma, és temps per valorar els danys del temporal.

Comencem, doncs.

Va ploure molt la setmana passada i tothom sap que l'aigua és traidora, que s'obre camí per tot arreu, que es filtra per allà on ningú la demana. Qui més qui menys ha patit, o coneix algú que hagi patit, d'humitats a casa seva i, fins i tot, de goteres, de les grosses gotes caiguent burlescament damunt el nostre menjador emparquetat, com dient-nos, "i amb aquest sostre tan ridícul ens volíeu mantenir fora?" Aquesta filtració líquida és normal en cases velles, cases que s'han deteriorat amb el pas dels anys i que ja no tenen defenses davant les inclemències del temps. Tothom ho sap i s'ha d'acceptar. El que passa és que en els últims anys (casualment coincidint en l'ascens meteòric del món de la construcció i de la compra-venda d'immobles, quina casualitat!), les humitats i les goteres s'estan produïnt, també, en pisos nous. Pisos de construcció barata i ràpida, de mà d'obra poc interessada i de materials precaris. Pisos d'alt estànding, vaja. I clar que en un principi algú es va enrabiar, algú va queixar-se, tots recordem els cartells sortint de les finestres mal tancades de les cases noves de la Fibra que donaven a conèixer al món que allò no era una casa sinó una barraca. Exacte. Aquesta és la sensació, de viure en una barraca. I una de molt cara, per cert. Però amb el temps, amb la reiteració del fet, i com que la gent som així, ens hi hem acabat acostumant i acceptem que l'aigua es filtri a plaer per la nostra casa nova. "Ja se sap" diem, "ja no es construeix com abans".

Trista com pugui sonar, aquesta és la nostra realitat. Tots l'acceptem i continuem amb la nostra vida.

Ara bé, quan aquestes humitats no són les de casa sinó les d'un centre d'atenció primària nou de trinca, inaugurat aquest estiu, que ens ha costat a tots i cadascun de nosaltres una bona picossada, doncs la cosa ja fa més ràbia. Perquè sí, el meravellós C.A.P. de Tordera que fa un mes i poc un company de redacció enaltia ("el nou C.A.P. de Tordera") regalimava aquests dies. En el sostre s'havien practicat forats, no massa quirúrgics, per permetre la caiguda lliure d'unes feixugues gotes que eren recollides en uns recipients asèptics, de múltiples colors que a ulls d'ignorants podien semblar barroeres galledes de fregar. Caminar pel C.A.P. esdevenia una cursa d'obstacles, un esquivar les gavetes, un evitar les gotes glaçades. Tot plegat, un espectacle deplorable. 
És trist saber que hi ha coses que es poden fer bé i que a ningú li interessi fer-ho, ni tan sols quan la nostra salut està en joc.

és nadal a Tordera?

D'acord que és una època de crisi, d'acord que ens hem de mirar com gastem fins al darrer cèntim, no excedir-nos en les compres ni els capricis, però que des d'un ajuntament s'escatima amb el Nadal és bastant deplorable. I no parlem d'omplir els carrers de llumets ni nadales (que, per cert, no costaria gaire fer-ho una mica més i una mica millor, que abracés als barris i no només als tres carrers del centre), no ens referim a crear noves costums nadalenques costoses i poc arrelades com podria ser la de posar un arbre gegantí al centre de Tordera engalanat fins a l'estrella o repartir paneres a aquells que creuen en el comerç del centre i hi compren fidelment cada dia que ja sabem que les paneres l'ajuntament les reserva pels seus treballadors. No. No parlem de res d'això. Estem parlant de la pèrdua d'unes costums adquirides. De començar una tradició i, de sobte, abandonar-la. Estem parlant de la buidor i tristesa de la plaça de l'església. Sí. Allà on altres anys havíem pogut veure i, fins i tot, gaudir d'un pessebre públic, comunitari de i per al poble, enguany no hi ha res. I això sí que és una llàstima.

i si cau aquí?

Qui més qui menys haurà vist l'anunci de la loteria nadalenca d'enguany, el persistent i diabòlic "i si cau aquí?" que ens empeny a comprar més i més números de la loteria no per la il·lusió que ens toqui sinó per la por que ens fa que toqui i que nosaltres no tinguem números. Psicologia inversa? Agressió directa? Digueu-n'hi com volgueu, però funciona. Tant que des del Núvol Negre ens hem llevat avui amb la maleïda pregunteta clavada al cap: "i si cau aquí?" I si la grossa caigués íntegrament a Tordera, què passaria?

Ens agradaria creure que si l'ajuntament rebés alguns milions, els sabria utilitzar amb seny. (És Nadal, tots tenim dret a ser innocents i ingenus durant uns dies!). Que pagaria a tots els treballadors que encara els deu el seu jornal; que crearia llocs de treball reals i duraders i no només per sortir del pas i embutxacar-se les subvencions estatals, que, per exemple, començaria la construcció de nous centres escolars per poder donar abast a la demanda constant, que contractaria a constructors, a lampistes, a arquitectes, dissenyadors, mestres...; que convertiria, d'una vegada per totes i amb condicions, el centre del poble en zona peatonal estricta i no en la barrija-barreja que és a hores d'ara amb gent mal caminant, amb cotxes mal transitant i amb les llambordes mal encaixades, un centre agradable, peatonal i amb vida novament; que els inverteix en projectes culturals locals, amb cara i ulls, amb ganes de fer les coses ben fetes, amb ganes de transcendir; que cobra menys a les parades del mercat i així les incentiva a continuar vinguent amb il·lusió i sense rancúnia, que sense elles els diumenges serien tràgics.

Tot això i molt més és el que ens agradaria creure que passaria, malgrat témer que si la grossa caigués aquí, només ens n'adonaríem per l'augment de cotxes de luxe que omplirien els carrers mal asfaltats del centre i per alguns abrics de pell i joies lluïnt a les cadires preferents del teatre que, per cert, no haurien pas estat comprats ni comprades a comerços locals.

Potser millor que no caigui aquí la grossa i així evitem fer-nos mala sang.

les nevades

Avui que tenim un dia d'hivern amb cara i ulls, amb pluja forta i fred, amb xemeneies fumejant i poca gent pels carrers, no podem evitar recordar les fortes nevades de l'any passat. Al llarg de l'estiu, amb el bon temps, amb les terrasses obertes, amb la platja aquí a la cantonada, amb la Festa Major, ens n'havíem oblidat totalment. Ara, però, que l'hivern torna a ser una realitat, ens retorna al cap aquella tràgica setmana de l'hivern passat. Recordem com al principi les primeres volves de neu ens feren gràcia. Com ens les miràvem embadalits com la mainada mira als reis mags durant la desfilada del 5 de gener. Tan poc acostumats n'estem a la neu en aquest poble! Però quan les hores van anar passant, quan la nevada s'anà intensificant, és quan començaren les preocupacions. Qui més qui menys coneixia a algú (o potser era ell mateix l'afectat) que es trobava a la carretera o que havia de tornar a casa lluitant contra la neu. Les anècdotes en són moltes, les hores perdudes a la carretera, amb el fred, amb l'angoixa del vent i la neu, també. I pels que estaven a casa, la cosa no fou pas gaire millor. Aquells que viuen al centre o relativament a prop del centre no foren tan durament afectats però la resta de torderencs, i recordem que hi ha molta, moltíssima gent que viu als cinquanta mil barris i urbanitzacions que conformen el que anomenem Tordera, no tingueren tanta sort. Molts quedaren aïllats perquè les carreteres desaparegueren sota el mantell blanc i passaren dos i tres dies allunyats del món. Altres, a més, es quedaren sense llum i es veieren forçats a tornar al passat, als temps dels nostres avis, als temps on no hi havia llum elèctrica a les cases, ni televisors, ni ràdios, ni calefaccions, ni cuines de vitroceràmica, ni calentadors per l'aigua...

Sí. Molts patiren les conseqüències d'aquella nevada i ara, la pregunta més pertinent és: estem preparats per afrontar una altra nevada?

No sabem si es tornaran a produir, si seran tan fortes i tan continuades, però el que sí que desitgem saber és que, en cas de repetir-se, el nostre ajuntament, el nostre govern, sabran prendre les mesures convenients per a que ningú s'hagi de quedar abandonat a la carretera ni que ningú es quedi colgat a casa seva a les fosques. Si no fos així, potser ja podríem començar a tirar la tovallola i deixar de creure que els governs estan al servei del poble que els ha escollit.

Resposta

Des del Núvol Negre agraïm els comentaris que rebem, fins i tot aquells que ens critiquen. Ens agradaria fer esment avui d'un de concret, el del senyor Ramon en referència a l'article "Ajuntament Convergent, jovent descontent" del dia 6 de desembre.  El senyor Ramon ens criticava el fet d'amagar-nos rera una màscara i criticava que defenséssim als defensors de La Gresca. Tant per la transcendència del tema, com per la generalitat de la queixa (no és pas la primera ni la darrera vegada que s'acusa als redactors del Núvol Negre d'amagar-se rera una màscara), creiem convenient publicar aquí la nostra resposta al senyor Ramon.

Benvolgut Ramon,
Moltes gràcies pel teu comentari. Sincerament.
Des del Núvol Negre entenem i compratim amb tu la opinió que massa sovint la gent s'amaga rera una màscara per covardia o manca de coratge, però en altres ocasions (i esperem de tot cor que nosaltres en siguem un exemple), la màscara serveix per donar la llibertat al seu portador de dir obertament tot allò que vol dir sense haver de mosegar-se la llengua per evitar represalies. La màscara li atorga la llibertat de dir el que altrament no li deixarien dir a cara descoberta.
El Núvol Negre vol ser una eina de debat, de crítica, de reflexió sobre el poble. Hi ha coses bones a Tordera, però també n'hi ha moltes que no en són tant, de bones. Convé anomenar-les, assenyalar-les, mostrar-les i deixar la porta oberta a les possibles contra-opinions. Perquè, desenganyem-nos, el món el veiem tots a la nostra manera.
Per altra banda, entenem el teu enuig. Entenem que llegint aquest text puguis intuïr una crida al llibertinatge, al lliure albir eixalabrat i al campi qui pugui, però volem comunicar-te que aquest text va ser publicat a les primeries de la polèmica i, una mica, com s'informa en el text, sense saber-ne els motius. El text s'origina d'una penjada de cartells que es queixaven sense dir el per què. Una queixa pura, neta, una queixa en tant que queixa, i això és el que valorava el Núvol Negre, el fet que el jovent, altrament callat, s'expressés. Una altra cosa és que el motiu de les seves queixes fos correcte o no. Per això, per aprofundir més en aquest debat, et convidem a llegir els texts del dimarts 7 de desembre i el del dissabte 11, que són la continuació d'aquest i aporten més informació sobre la polèmica.
Com ja hem dit, moltes gràcies, Ramon, pels teus comentaris i per llegir-nos.

m'agradaria ser un càrrec de confiança

Amb la voluntat cívica i l'esperit de servei al poble que ens caracteritza, des del Núvol Negre us volem oferir el verset de Nadal d'enguany per a que els nostres minyons i minyones puguin pujar damunt les cadires durant aquestes festes nadalenques i enorgullir a pares, fadrins i fadrines.

Amb tots vosaltres:

M'agradaria ser un càrrec de confiança

M'agradaria ser un càrrec de confiança,

no tenir ni ofici ni benefici,

ser algú important a l'ajuntament i rebre mirades de recança.

M'agradaria ser un càrrec de confiança 

i esmorzar i sopar de franc que

els contribuents ja em pagaran la fiança.

M'agradaria ser un càrrec de confiança

per poder anar amb el cap ben alt pel poble

com si jo fos responsable de tot allò bo que passa.

M'agradaria ser un càrrec de confiança

i moure'm entre l'elit torderenca

com un peix dins una bassa.

M'agradaria ser un càrrec de confiança, vés,

perquè així ja no hauria de tornar a patir

de si arribo o no a final de mes.

Nadal

Per calmar una mica els ànims, per intentar posar una mica de pau al procés bèl·lic dels darrers dies (amb campanyes de conscienciació a la població enaltint les deleitats del bar La Gresca i que em perdonin els que ho hagin escrit però la idea que La Gresca fonamenta el respecte i el comportament cívic entre els joves del poble així com els fa entrar en contacte amb la natura em produeix, com a mínim, un somriure), el Núvol Negre s'ha pres uns dies de descans, de reflexió, d'allunyament de la realitat confusa i retorna amb un esperit renovat. Perquè, deixem-nos d'històries, el Nadal ja és aquí i tenim dret a ser optimistes. Encara que només sigui durant uns dies.

Mirem al nostre voltant i veiem els llums de Nadal encesos. Sempre i quan estiguem passejant pel centre perquè ja se sap que als barris no cal que arribi el Nadal. Veiem els cartells de la Marató de TV3 i ens venen ganes de donar diners, millor donar-los per una bona causa que no pas que se'ls quedin els bancs o els ajuntaments! Per cert, només un incís, felicitats a l'escola Brianxa per haver pintat el cartell guanyador del concurs de la Marató. Qui diu que a Tordera no hi ha artistes? Que no n'hagi sortit cap de l'elenc del Clavé, després dels anys i anys que fa que realitzen classes de pintura i de música no vol dir que no hi hagi gent bona al poble. (I sí que vol dir que cal revisar el sistema d'ensenyament artístic del Clavé. Però no, és Nadal, res de crítiques avui). Els veïns de Sant Pere es preparen per a fer la representació del Pessebre vivent, la Quina nadalenca ja està oberta, els tallers de Nadal per a la mainada estan a la cantonada... un no parar! I nosaltres ens n'alegrem. Aquest és el camí a seguir. I, de tot cor diem que tant de bo sempre fos Nadal.

jovent descontent, 3

Les darreres notícies sobre el que ja en podríem anomenar el culebrot de l'any per les emocions a flor de pell, pels actors (i no en el sentit interpretatiu, sinó d'agent de l'acció) increïblement involucrats i d'allò més susceptibles, per la quantitat de persones involucrades, per les opinions contraposades, per les friccions i demés confrontacions... són les següents: tal i com informava ahir Ràdio Tordera, el bar La Gresca serà clausurat, sí, clausurat, fixem-nos bé amb el verb, per no haver escoltat les queixes dels veïns i els repetits avisos de l'ajuntament.

Malauradament desconeixem amb total certesa si aquesta clausura d'un local nocturn és la primera vegada que es du a terme al poble de Tordera. Tots recordem l'escàndol de fa uns quants anys quan el porter d'un altre local nocturn fou detingut per un delicte de tràfic de drogues. Però això fou un cas aïllat, d'un individu sol que no implicà represalies al local.

Ara, però, estem parlant d'una clausura d'un bar, d'un pas endavant, d'una decisió ferma de dir que hi ha uns mínims de convivència que s'han de respectar, d'un mínim de civisme que tots hem de preservar per a poder conviure junts i que l'ajuntament ha decidit intervenir-hi per preservar. I més quan el local en qüestió és de la seva propietat.

La controvèrsia continua, a més, perquè un grup de joves pro-Gresca s'han reunit aquesta tarda per decidir què poden fer per salvar la Gresca. I tenen tot el dret a fer-ho. I esperem que, prenguin la decisió que prenguin, sigui una de respectuosa amb tothom, una acció cívica i no una protesta destructiva pel sol fet de la destrucció.

El Núvol Negre no vol acabar centrant la seva activitat en aquests incidents, però entenem que és un dels aconteixements més candents al poble a hores d'ara i que pot tenir més conseqüències. El que sí que ens agradaria remarcar és que queixar-se d'allò que trobem injust és un dret de tothom, fins i tot una necessitat, però mai hem de perdre de vista la realitat, no hem de centrar els nostres atacs contra un ajuntament en persones particulars i, sobretot, convé plantejar-nos si la nostra queixa és una queixa justificada o si és només producte d'una rabieta del moment. A vegades, el perspectivisme és el més difícil d'assolir.

jovent descontent, 2

Ahir cridàvem l'atenció d'uns cartells apareguts pel poble queixant-se de la relació jovent/ajuntament. Avui ja us podem confirmar de què es tracten: del possible tancament del bar La Gresca.

A veure, posem-nos en antecedents.

Quan s'inaugurà el complex municipal de darrera el Castell Medieval, la idea original era que albergués el local dels bombers, el del SEM, el de les brigades de l'ajuntament, el Casal Jove, la seu dels Diables, entre d'altres. Sobre la taula, una bona idea, un espai més o menys allunyat, un grup d'individus que treballen pel poble o que hi tenen certa vinculació, doncs molt bé. Llavors, com que un espai social sembla que no pot ser concebut sense un bar, un lloc on anar a fer els cafès al matí mentre fas el descans de la feina, on fer els entrepans per esmorzar, on fer un tallat abans de tornar-hi a la tarda... Es va ofertar el local de sota el casal de joves amb aquesta intenció. Només s'hi presentà una candidatura, per tant, el concurs d'adjudicació no fou necessari. 

Durant les primeres setmanes del local de La Gresca, es podia veure a membres de l'ajuntament fent-hi el cafè, mirant els concerts nocturns, mostrant que donaven suport a aquell projecte que, de fet, en tant que local municipal, els pertanyia. Fins aquí tot correcte. El que ha passat és que el temps ha anat passant, la Gresca ha anat derivant de ser un bar del poble i pel poble cap a un bar d'una clientela molt concreta i, pràcticament, per aquella clientela i prou. Tant que els joves que van al casal de joves, no baixen a la Gresca perquè no s'hi senten còmodes.

Els matins no obre, impedint així captar la clientela dels treballadors de la brigada, del SEM, els bombers..., la seva política de respecte absolut als animals, gossos, rates, etc. ha delimitat també que aquells que no volen prendre un cafè rodejat de tres o quatre gossos hagin optat per no anar-hi. El tipus de concerts i activitats programades han anat tendint cada vegada més cap a estils monotemàtics i, entre una cosa i l'altra, la clientela de la Gresca ha anat quedant molt delimitada: joves d'entre catorze i vint-i-pocs amb ganes de passar-s'ho bé independentment de la hora o del dia. I això, erosiona la relació amb els veïns fins que acaba esqueixant-se.

Des del Núvol Negre ens hem assabentat que hi ha hagut numeroses queixes a l'ajuntament per part dels veïns, tant pel soroll fet a altes hores de la nit, com per la sospita del consum i tràfic de substàncies il·legals. Sense entrar en el fet del possible consum de drogues, el que sí que és cert, i això ningú ho pot negar, és que a la Gresca hi ha un seguit d'activitats organitzades setmanalment que destorben el descans dels veïns: entre elles les Jam Sessions dels dijous, els concerts dels divendres i dissabtes, les llargues nits dels diumenges...

Ahir, quan no sabíem el motiu dels cartells, encoratjàvem als joves a reivindicar-se. Avui ho seguim fent, és veritat que tenen el dret, i potser fins i tot el deure a fer sentir la seva veu. Però també han d'entendre que els demés, sobretot els veïns, també tenen el dret de descansar, d'estar tranquils a casa seva, de poder dormir a les nits. 

Els joves de La Gresca reclamen lliberat d'expressió, llibertat de reunir-se, de fer la seva vida, però obliden que la llibertat és, i sempre ha de ser, doble. Llibertat d'un mateix per a fer allò que vulgui i llibertat dels demés de no ser afectats pels teus actes. Llibertat de reunir-se, de passar-s'ho bé, de fer tot el xivarri que es vulgui, però també la llibertat dels demés de poder dormir, de poder estar tranquils a casa seva. És a dir, no pretenguem que, en nom de la llibertat, podem oblidar-nos del respecte als demés.

Es presenta un gran problema per l'ajuntament del poble: escoltar als veïns i tancar el local, tornar a fer un concurs i esperar que el nou bar del casal de joves no sigui tan conflictiu o bé cedir a la pressió dels joves que han començat a expressar la seva ràbia amb cartells i a través del Facebook del regidor de joventut que sembla haver esdevingut l'enemic nacional número 1. Ja se sap que sempre és més fàcil focalitzar la ràbia contar una persona sola que no pas fer-ho contra quelcom impalpable, com podria ser la frustració, la desesperació, l'angoixa de trobar-se perdut i sense un clar camí a seguir. Que, de fet, creiem que és el que els passa a molts dels joves de la Gresca.

Com afirmàvem ahir, les portes de la redacció estan obertes pel debat. I, com molt bé reclamaven els veïns de la Gresca, estan obertes per a tots, els joves que defensen la Gresca i els veïns que n'estan farts.

"ajuntament convergent, jovent descontent"

Sí, el Núvol Negre també ha vist la campanya multicolora que ha omplenat les parets i finestrals de parts del poble (especialment la part baixa del Camí Ral, en el tram que va de l'autoescola Solé al Milar).

Els joves de Tordera (si més no uns quants) han decidit no restar de braços plegats i queixar-se. Amb eslogans com "no volem censura", "convergència ha matat el Casal de Joves" o "per a què necessitem un regidor de joventut?" ens mostren que ja n'estan farts. Que no volen ser tractats amb desdeny pel sol fet de ser joves, que no volen ser enganyats i abandonats quan a l'ajuntament els convingui. Que no estan contents amb el tracte que reben de part de l'ajuntament i que han decidit no callar-se per més temps. L'enhorabona!

A hores d'ara, però, des del Núvol Negre encara no hem pogut esbrinar qui s'amaga rera aquesta campanya (malgrat tenir-ne unes suspites bastant clares i obrir les portes de la redacció per escoltar-los i, si convé, canalitzar les seves idees), així com els motius reals que l'han iniciat, però sí que ens n'alegrem molt, moltíssim que hagi aparegut. Ens mostra que el jovent actual, massa sovint catalogat de gandul, desinteressat, apolític, individualista i egoista ha decidit girar l'esquena a l'apatia i reclamar una democràcia més participativa. 
Esperem que el seu exemple no quedi en una mera anècdota i que sigui repetit tantes vegades com siguin necessàries.

agents cívics

Els més observadors haureu vist unes persones estranyes passejant pels carrers de Tordera; van sempre de dos en dos i vesteixen igual. Però no us espanteu, no són pas mormons ni la nova fornada de Guàrdies Civils, són amics vostres, si més no en principi: són els Agents Cívics.

Que què és un agent cívic? Doncs aquesta és una molt bona pregunta. A veure, mirem d'esbrinar-ho. En tant que "agents" vol dir que no són ciutadans civils, sinó que tenen un rang especial, uns poders de regular o controlar que els demés torderencs no tenim, de la mateixa manera que un agent del trànsit ens pot fer aturar a cor que vols o un agent de policia ens pot multar per abocar deixalles a llocs inadequats. A més, són uns agents cívics. Aquí si que hi podem prendre mal. Fa temps que moltes poblacions s'emfarfaguen amb el concepte del civisme, que reclamen una ordenança cívica que obligui als ciutadans a portar camiseta a l'estiu, a no orinar en llocs públics, a no fer enrenou a les nits..., és a dir, a respectar als demés. No entrarem en la discussió de si tenen raó o no, de si per respectar els drets d'uns retallen els drets d'altres (s'entén dels que volen anar sense camiseta), sinó que utilitzarem aquesta interpretació pel nostre cas. 

Així, les parelles uniformades amb una bossa penjant al costat que actuen d'agents cívics a Tordera, poden ser interpretats com a responsables de garantir el respecte i, si volem, també l'ordre. No està malament.

El que passa, pèro, és que com totes les propostes que apareixen al nostre entorn, no són totalment fortuïtes. Cal que no siguem del tot ingenus i ens preguntem un seguit de qüestions: per què apareixen ara aquests agents cívics quan estem en època de crisi i no hi ha diners per malbaratar? quin poder tenen realment? quin canvi provocaran en el nostre poble?

Comencem pel principi. 

Com ja hem dit, la idea és bona i, a més, fa temps que a d'altres poblacions es parla del civisme, del respecte... llavors, per què hem trigat tant a fer un pas per garantir-lo? Doncs molt senzill, perquè fins fa poc no existia el pla Impuls. El pla Impuls, endegat pel govern, consisteix en crear llocs de treball temporals (de tres a sis mesos). Molt bé. Ens agrada la idea. On és el problema? El problema és que la feina ofertada és del 70% de la jornada i el sou és de 600 a 700€. Clar que per a molts que l'atur se'ls acaba o que ja estan cobrant l'ajuda de 425€ es tracta d'una benedicció, d'un regal del cel que els permetrà tirar endavant uns mesos més, però per altres, per aquells que encara tenen atur, per aquells que cobren una mica més que això perquè les seves cotitzacions han sigut més altes, per aquells que han decidit estudiar, formar-se, mentre estaven a l'atur per així poder ampliar les seves possibilitats laborals, doncs per a tots aquests és un bon cop de puny. Forçats a acceptar aquesta feina per por de perdre l'atur, es veuen obligats a deixar d'estudiar, a intentar pagar hipoteca, cotxe i factures amb 600€. I el segon problema, el més important, és que tot plegat és un engany, una manipulació descarada de les xifres de l'atur. Els ajuntaments adherits al pla Impuls cobren unes subvencions considerables per a la creació de llocs de treball falsos, innecessaris, inventats. Llavors, ells corren a buscar gent, arriben a la cota demanada, s'embutxaquen els diners i, a canvi, el país redueix la xifra d'aturats. És igual que només sigui temporalment, durant els sis mesos que dura el contracte, la gent té memòria de curta durada i només veuen que avui hi ha menys aturats que ahir: un èxit!

Segona pregunta, quin poder tenen realment? doncs imaginem que cap. En tant que persones normal i corrents que deuen haver fet una petita formació per realitzar les seves tasques de passejar, observar, informar i, potser, denunciar, no tenen cap autoritat damunt nostre més que la psicològica de portar uniforme (que déu n'hi dó).

I la tercera pregunta, quin canvi provocaran en el poble? doncs malauradament creiem que cap. Els que ja actuen cívicament ho seguiran fent, i els que creuen que els carrers de Tordera són abocadors ho seguiran creient.

La conclusió, per tant, és que des del Núvol Negre volem felicitar a aquells que aquesta feina els està ajudant, els està aportant alguna ajuda econòmica i volem mostrar el nostre suport a aquells a qui els està fent mal. Que sapigueu que no esteu sols.

hivernant

La boira cobreix el poble congelat. La vida estiuenca, els llargs capvespres a les terrasses de bars, el matar la nit a la pista l'Amistat mentre uns desconeguts es barallen per una pilota, la festa major... tot queda endarrere. 
Avui, que entrem al desembre, que el dia és gris de debò, que en fa un parell que glaça i que fa fred, hem de començar a acceptar que l'hivern ja ha arribat i que és temps d'hivernar. 
Tordera és un poble lent, de poca activitat, de vida limitada. A l'hivern està mort. Acceptar-ho o emigrar. El que ens consola és que cada dia falta menys per l'arribada de la primavera.

pa i circ

I avui que plou, que la carretera està molla i rellisca, que l'avançar esdevé més complicat i, sobretot,  més lent, molts s'abandonen als capteniments, a la pressió d'arribar a l'hora, als problemes de la feina, als neguits per la manca de feina... d'altres reviuen el procés electoral del diumenge, es plantegen si el seu vot va servir de res, si realment tot anirà millor ara que ens prometen que veurem la llum al final del túnel, si realment hi haurà llum o si ens endinsarem encara més en el pou negre, es plantegen si la N-II direcció Girona s'acabarà mai, si les queixes del nostre alcalde seran més escoltades ara i la prostitució serà erradicada de les carreteres, si servirà de res aquest promès descompte del 25% a la C-32 pels conductors reincidents del Maresme, si tot es privatitzarà i només aquells amb diners tindran dret a ser guarits mentre que la resta haurem de morir-nos discretament als vorals de les carreteres...

però la majoria de conductors avui, malgrat la pluja, malgrat el desencís electoral, malgrat la crisi, malgrat l'època tan complicada que ens està tocant viure, anaven amb un ampli somriure als llavis. Efectivament, els romans ja ho sabien, Maquiavel ho reclamava, al poble doneu-li entreteniments banals i el tindreu distret, acontenteu-lo amb activitats paral·leles, amb circ i espectacle i s'oblidarà que el món s'ensorra. I potser és molt millor així, ens estalviarem moltes enrabiades i disgustos.

l'endemà

Bé, doncs ja ha passat la tormenta electoral. Avui, com si haguéssim viscut una nit d'excessos i alcohol, ens despertem amb certa sensació de ressaca electoral: han estat moltes les campanyes, moltes les hores d'anuncis per televisió i ràdio, molts els mítings i els pòsters. Però avui per fi tot s'ha acabat. 

Informa Ràdio Tordera que al nostre poble d'uns 11.000 votants convocats, es van prendre la molèstia d'anar a votar uns 6.000, que d'aquests, pràcticament la meitat va votar per Convergència, és a dir, per la gent "com tu", que la segona força escollida van ser els socialistes, els que ens garantien el progrés i afirmaven que eren "mayoria" i, seguidament (i aquí vigilem que no ens hi fem mal), el Partit Popular. Compte, compte. Aquells que volen una Catalunya encara més submesa a Espanya, un pla per defensar el castellà dintre de Catalunya perquè es veu que és una espècie en perill d'extinció (només cal fer una volta per Tordera per comprovar que és així, que ja ningú el parla, que a tots els bars i comerços el català és omnipresent i aclaparador), que afirmen que la culpa de tot és dels immigrants, dels immigrants de fora d'Espanya, clar, dels que venen aquí a buscar feina perquè en els seus països no n'hi ha i creen els seus guetos i després d'anys i anys de viure aquí es neguen a parlar la llengua del país. 

Sí, Tordera ha votat i no pas de manera gaire diferent que la resta de Catalunya.

Ara que el mal ja està fet, que s'ha confirmat la mort de les esquerres i la clara tendència cap a la dreta i la privatització de casa nostra, només ens cal esperar. A veure què passa, quins canvis es produeixen a la Generalitat que justifiquin aquesta confiança convergent i aquest rebuig socialista. Ens temem que haurem d'esperar asseguts.

jornades de reflexió

Jornades de reflexió al Núvol Negre. 

Ens asseiem, ens mirem als ulls, abaixem el cap i pensem que si el present de Tordera massa sovint no ens agrada, com ho podem fer per a tenir un futur millor.

Però no arribem a cap conclusió. Certament no a cap que es pugui decidir a les urnes.

eleccions

Aquest diumenge tots a votar! Això és el que ens diuen, això és el que ens reclamen tots i cadascún dels cartells que omplen els fanals del poble, des de la gent valenta, fins als que ens garanteixen al progrés. Tots volen que anem a votar. D'acord, anem per parts, però. El sistema de votació (l'anomenada democràcia representativa, és a dir, que democràticament s'escull a aquell que ens representarà) implica la possibilitat d'elecció, que sigui possible que aquell que nosaltres votem sigui vencedor i que, a més, que aquell/a pel qual hem votat, actuarà tal i com ha promès que faria durant la seva campanya electoral. Nosaltres l'hem votat perquè allò que ens ha dit es correspon amb els nostres ideals, perquè les seves promeses ens afecten positivament, perquè les seves decisions polítiques concorden amb les nostres. Llavors, quan aquest individu accedeix al poder, quan és escollit democràticament perquè no n'hi ha hagut un, sinó molts que han confiat en ell, per què actua diferentment de tal i com ens havia promès que faria? Ah, sí, clar, que una cosa són les promeses, que són fetes de bona fe, de cor, però que un cop davant la realitat esdevenen inviables. Doncs no haver-les promès. No haver-nos enganyat per aconseguir vots.

És per això, per aquest descontentament, per aquesta desconfiança que ens costa anar a votar. I a la gent de Tordera tant o més que a la resta de poblacions. No hem d'oblidar que nosaltres hem anat votant catòlicament en cada elecció, alguns cops sobre segur, al partit que sabíem que guanyaria, d'altres en contra, esperant trencar amb el monopoli present, amb el perillós sedentarisme polític que no beneficia a ningú més que a aquells dintre l'ajuntament, però res. Sempre hi hem sortit perdent. Quan hem votat als dolents, perquè hem perdut, quan hem votat als bons, perquè no han fet res del que ens havien promès, perquè han modificat el govern a voluntat...

Llavors, com volen que anem en ramat tots a votar per les eleccions catalanes si el descontentament està tan arrelat? Si les coses ja no funcionen a un nivell tan baix, molt més directe com és dins un ajuntament, com podem ser tan ingenus de creure que funcionaran a nivell estatal?

Tant de bo ho fóssim, però ja fa temps que sabem que els reis mags no existeixen.

la biblioteca de Tordera

Qui ens ho hauria d'haver dit a tots nosaltres, els torderencs d'ara i d'abans, els que s'enorgulleixen de ser de tercera o quarta generació i als que no els importa si en fa quatre o quatre cents anys que viuen aquí, que algun dia tindríem una biblioteca amb cara i ulls. Mirant endarrera, a l'antiga biblioteca, no al garatge provisional del carrer Amadeu Vives (que, per cert, encara està indicat com a biblioteca en el panell informatiu de l'entrada del poble), sinó la biblioteca biblioteca, la del carrer Sant Antoni, allà on ara hi ha l'edifici de la policia. Sí. Allà on ara anem a denunciar el furt de la cartera el diumenge per culpa del mercat, on anem a queixar-nos per les multes d'aparcament, allà hi havia la biblioteca. Segur que recordeu la foscor del lloc, la tenebrositat de l'edifici, els llums verds, les enciclopèdies apilonades i els fitxers amb els noms de tots els socis escrits en una fitxa groga on apareixia, escrit a mà, tot l'historial de préstecs de cada individu. 

La nostalgia és un atribut humà curiós i distorsiona el passat, ens fa veure amb estima, amb bons ulls coses pretèrites que, de fet, no eren tan bones. No ens enganyem, la biblioteca de Tordera antiga era escueta, limitada, poc preparada, poc agradable d'estar-hi i, sobretot, poc silenciosa.

És per això que entrar a la nova biblioteca, amb la seva claror, amb el seu pati interior destinat a la lectura silenciosa i tranquil·la, a les seves diferents zones per permetre que la canalla, incapaços de callar, puguin gaudir també de les instal·lacions, amb ordinadors a l'abast de tothom, ens fa oblidar ràpidament qualsevol sentiment nostàlgic vers l'antiga biblioteca.

A més, la gent de la biblioteca tenen el cul inquiet. S'han convertit en un reducte irreduïble de la cultura del poble i ofereixen mil propostes. L'hora del conte els caps de setmana, el club de lectura amb moderadors de luxe, sortides a Barcelona a conèixer els seus racons literaris, exposicions sobre les revistes catalanes... i ara, a més, s'adhereixen un any més a la Marató de TV3 i ofereixen llibres del seu fons a només 1€ per recaptar diners. D'acord que els llibres d'enguany són de pitjor qualitat que els de l'any passat, però el que compta és la iniciativa i aquesta sí que és bona.

el nou edifici de la policia

Un amic nostre ens comunicava (consternat, per no dir-la més grossa) que havia tingut problemes amb l'ajuntament. I nosaltres, que això de sentir xafarderies ja ens agrada, vam parar l'orella ben parada. 

Ens digué que fa un temps que s'està arreglant la casa, que malgrat els temps i tots els entrebancs, o l'arreglava o queia al terra. Així, el nostre amic es va hipotecar fins al capdamunt i va començar les reformes: reparar la façana, canviar alguna finestra de fusta que la humitat havia pudrit i renovar la porta exterior que amb prou feines tancava. 

Mica en mica va anar fent les feinetes sense cap altra problema que els típics inconvenients que poden sorgir en aquestes operacions. I, al final, va arribar el dia que el ferrer li va portar la porta exterior metàl·lica. Ens digué que era preciosa, robusta, forta i segura. Imaginem que amb els diners que en devia pagar, més valia que li agradés de debò. La porta era molt gran perquè era la que donava l'accés, també, al garatge, era una d'aquelles de ferro correderes, que s'obren automàticament responent a les ordres d'un comandament a distància. Ja sabeu quines vull dir. El ferrer va començar posant les guies al terra, per allà on la porta lliscaria, suaument al principi i amb una mica més de dificultat amb el temps perquè tothom sap que aquestes portes lliscants requereixen d'un engrassat constant. La feina no era excessivament difícil, tampoc era la primera vegada que el ferrer posava una porta d'aquelles o sigui que amb un parell de dies es preveia que estaria tot enllestit. A hores d'ara, i ja fa tres mesos, encara està inacabada.

Us podeu imaginar la desesperació del nostre amic, la frustració davant de tot el procés. Però nosaltres necessitàvem saber què va passar, per què la porta no està acabada.

I vam rebre la nostra resposta. Es veu que un amable veí decidí denunciar-los a l'ajuntament per la construcció d'una porta il·legal. Ni més ni menys. El nostre amic va haver d'aturar les obres, deixar que la porta fos inspeccionada i re-inspeccionada i escoltar, sense poder queixar-se, com aquella porta seva era declarada il·legal per un pèrit oficial. Els motius? Les vies lliscants, el traçat de la porta és exterior al mur de la casa i, per tant, obstrueix la via pública. La porta en sí no és pas il·legal, és el fet d'ocupar la via pública, d'usurpar uns centímetres al poble, el que la converteix en il·legal.

Ens sap greu pel nostre amic però el raonament ens sembla d'allò més lícit. A cadascú li pertoca un trocet de poble, aquell pel qual ha pagat, ni un mil·límetre més. I el nostre amic també hi està d'acord. Afirma que ell desconeixia aquesta regulació i que ara està mirant de canviar la porta, de posar-la per dintre malgrat que això implica canviar mil-i-una coses del jardí. D'això no es volia queixar el nostre amic, la seva queixa és que aquesta setmana s'ha topat amb una porta corredera molt semblant a la seva que llisca lliurement per l'exterior del mur ocupant un bon tros de la vorera. Li suggerim que potser es tracta d'una construcció antiga, d'una porta que ja fa temps que va ser feta i que ara no els faran canviar, però el nostre amic ens comunica que les obres d'aquella construcció encara no s'han acabat i que la porta va ser posada aquest mes. "Però el pitjor de tot", ens diu el nostre amic, "és que aquesta porta està al nou edifici de la policia."

Esperem que el nostre amic estigui equivocat i confiem que la porta, efectivament exterior del nou edifici de la poicia, efectivament ocupant bona part de la vorera del carrer Santiago Rusiñol, precisament en el seu tram baix on és de doble direcció, compleixi amb totes les regulacions necessàries. Que el nostre ajuntament mai acceptaria la construcció d'unes instal·lacions públiques que no complissin al cent per cent les regulacions establertes. 
Si no ho creguéssim així ja podríem plegar veles i marxar.

segones opinions

Fa uns dies, el 9 de novembre per ser exactes, un company del Núvol Negre ens relatava les meravelles del nou C.A.P. de Tordera. Ens parlava d'un edifici nou amb unes "instal·lacions modernes, agradables, preparades." En un moment de follia poètica (que a tots ens assetja de tant en tant) exclamava que "entrar al nou C.A.P. és entrar al segle XXI." Doncs quin segle més trist que ens espera! Ahir mateix, a mig matí, una visita personal al C.A.P. em va transportar a la prehistòria. Va ser entrar en una cova fosca, humida i, sobretot, freda. Assegut al meu passadís, vaig intentar enamorar-me dels finestrals/parets als quals es referia el meu company, però va ser en va. Potser sí que en èpoques de bon temps, amb el sol alt i el terra sec les sensacions són molt diferents, però quan arriba la foscor de la tardor, el finestral esdevé un rieral. L'aigua, de tanta com n'hi havia condensada als vidres, regalimava paret avall i s'arremolinava als peus dels pobres pacients que esperàvem asseguts. Un marc de fusta que subjecta el gros vidre també mostrava considerables tolls d'aigua indicant-nos que d'aquí quatre dies estarà reinflat i pudrit per culpa de la humitat. Un començament de fong s'estava formant al costat mateix de la meva orella aferrat al vidre i alimentant-se'n de l'excés d'aigua. De tant en tant, una glaçada gota queia del sostre directe al nostre clatell. I, a més, hi feia fred al C.A.P. I molt. I si tenies la mala fortuna d'haver d'asseure't al costat del vidre, doncs encara més. La humitat es filtrava, la fred et calava.

D'acord que fa fred aquests dies, que Tordera es caracteritza per la seva humitat punyent, però això els que van dissenyar l'edifici ja ho haurien d'haver tingut en compte. No podem tenir un edifici que només ens serveixi pels dies de bonança. Que tots sabem que, per desgràcia, són massa pocs.

cultura en perill

De tots és sabut que la cultura és minoritaria, que és el germà pobre de moltes altres disciplines que, recolzades en un sistema econòmic com el nostre, tenen molt més valor. Encara que només sigui un valor material, monetari i masses poques vegades real. Mica en mica ens hi hem anat acostumant. Hem anat veient com desapareixia paulatinament del nostre davant, com s'amagava cada vegada més en el seu cau que molts creuen brut, fosc i ple de substàncies il·legals. Hem vist, per exemple, com el Cineclub 24ips, el projecte més que honorable de voler portar una mica de cinema de qualitat a Tordera ha desaparegut. I segurament que els motius són molt diversos, que l'esforç personal que comportava tirar el projecte endavant no era mai compensat, però veient la programació que s'està fent al "cineclub" temporal del teatre imaginem que ha passat el mateix de sempre: els diners són els que manen i quan un producte és únicament cultural esdevé una despesa innecessària. Molts érem els que ens vam posar les mans al cap quan l'any passat es va programar "Àgora" al cineclub. Des del teatre, però, es fregaven les mans: la sala s'omplenà i pogueren sanejar una mica l'economia del cineclub. Sembla que oblidin que la cultura, en general, és deficitària. I ho és perquè tots ho hem buscat. Amb el nostre afany del diner pel diner, hem girat l'esquena a l'art per l'art. A l'art com a expressió. A l'art com a manera de viure i d'entendre el món. Com a manera de comunicar-nos, d'expressar-nos, de ser més humans.

I ara, repassant la nova pàgina del teatre Clavé que tant n'hem sentit a parlar des de Ràdio Tordera com d'altres organismes oficials, constatem amb tristesa com la programació estable consta de només 5 actes, la programació escolar de 8, l'altre Clavé encara no ens proposa res (imaginem que encara no ha arribat el moment d'allargar la proposta estiuenca a la resta de l'any, no fos cas que ens saturéssim de cultura) i allò que ells anomenen "espectacles de proximitat" està buit.

Està molt bé que intentem arribar a final de mes, però cal fer-ho, també, abraçant la cultura i les arts. Potser entre tots encara hi som a temps de salvar-les.

bones notícies

Diuen les males llengües, és a dir, els diaris i diariets tant locals com nacionals, que la Generalitat ha decidit aprovar una concessió pels maltractats maresmencs que cada dia han de deixar-se la setmanada a l'autopista del Maresme. Ja tocava! 

Però fins aquí arriben les bones notícies. En realitat, la proposta no entrarà en vigor fins l'any que ve o sigui que de moment tots a esperar. Es veu que la tecnologia no permet distingir quins vehicles són del Maresme i quins no. Que no ho sabrà fer fins l'any que ve. Que no ens prenguin per beneits! Què es pensen que no ho veiem que no començarà fins l'any que ve per dos clars motius (i segurament un milió d'ocults). El primer és que l'any que ve el preu dels peatges ja serà més elevat, per tant la concessió no tindrà el mateix valor. I, el segon, és que per l'any que ve encara falta molt, encara hi ha unes eleccions pel mig i ja se sap que les promeses electorals són paper mullat. Que queden molt bé d'entrada, quan les mostres totes lluents i resplandents, però que de seguida s'esmicolen i es marceixen.

Per altra banda, la concessió no és d'una gran generositat, no penseu. Se'ns concedirà el 25% de descompte. 25%! Però si fins i tot el Zara, que tampoc es caracteritza pel seu altruïsme, ens ofereix més descompte! Novament, què es pensen? Que hem perdut la memòria? Que no recordem que ja fa un mes que el darrer peatge, el de Tordera, s'ha apujat un, vés quina sorpresa!, 25% arran del ridícul  allargament de l'autopista? I, per cert, que nosaltres recordem, per fer aquest augment de preu no va ser necessari esperar fins l'any que ve. Pobres, deu ser més complicat rebaixar que apujar.

De debò, a qui volen enganyar?

I a la pàgina de la generalitat encara van més lluny i ens parlen d'un futur millor, d'un desplegament d'un pla de reducció d'aquests peatges que dependrà del consum de CO2 del cotxe, del seu nivell d'ocupació... Perquè la opció treure els peatges i deixar de prendre'ns el pèl, no l'han pensat mai, oi? La opció fer una sortida cap a Tordera des de l'autopista que no sigui un perill mortal tampoc els hi ha passat mai pel cap, no?

Res, que haurem d'esperar a l'any que ve, que tot sembla que anirà millor. Qui sap, potser fins i tot arreglaran el nyap impressionant que han deixat al final de l'autopista, allà on un dia hi hagué una entrada cap a Sant Daniel i cap al Vilar i que ara només hi ha una immensa rotonda caòtica, de mal fer i embussada en general. 
Això sí que serien bones notícies.

castanyes gratis

Un any més les botigues del centre de Tordera, l'eix comercial de la nostra vila, les que maneguen l'economia del poble, han dut a terme la campanya publicitària de la castanyera.

L`època de l'any és l'adequada: és temps de castanyes i moniatos, d'escalfar-nos les mans amb les paperines de paper plenes del sucarrimat fruit. 

La iniciativa és molt bona: donar una paperina de castanyes a tots aquells que comprin a les botigues del centre de Tordera. Perdó, no a les del centre, a les que estiguin afiliades a "Tordera centre", que és una cosa molt diferent. Uns són una organització privado-pública, político-apolítica que regula i recolza la vida dels comerços adherits. Els altres són la resta de comerços, els que naveguen sols en aquest mar.

Una mica, i perdonin per la comparació, la idea de "o estas amb ells o estas sol" (i potser fins i tot "estàs contra ells"). Sí, sí, fa basarda. Aquells que tenen botigues i han rebut la visita de la comitiva de "Tordera centre" ja saben de què els parlem.

Aclarit això, però, continuem. 

La iniciativa, bona, el temps, l'encertat. La metodologia emprada: incorrecta. Des de fa unes setmanes una castanyera casolana, modesta, però depenent d'algú de Tordera, s'ha instal·lat a la plaça de l'església. Des d'allà, i sense fer massa enrenou va venent les seves castanyes i portant somriures a les cares dels infants. I, tanmateix, aquest dissabte, per dur a terme la seva campanya publicitària, els comerços del centre han girat l'esquena a aquest altre comerç del poble que, per cert, més cèntric no pot estar. Per motius que a la redacció del Núvol Negre desconeixem i que només podríem aventurar però preferim abstenir-nos-en per no ofendre a ningú, la gent de "Tordera centre" decidiren, com també feren l'any passat, fer venir una castanyera de fora. Algú anònim, un professional de les castanyes que implantà el seu gegantí embelum en forma de castanya al bell mig de la plaça Rabert que, pel que sembla, és el nou centre neuràlgic del poble.

En comptes d'expandir la idea de comerç de poble, de proximitat, de torderania si es vol, integrant a tots els comerciants en la idea, s'ha contractat (perquè no imaginem que aquests professionals de les castanyes, aquests mercenaris de la torrefacció hagin vingut de gratis al nostre poble) a comerciants externs quan ho podrien haver fet els d'aquí.

Com dèiem, felicitats per la iniciativa, felicitats pel seu èxit, que tampoc és d'estranyar perquè les coses gratis agraden a tothom, però molt malament a l'hora de l'execució, de l'exclusió, de la divisió. Si els comerços del poble no són capaços d'ajudar-se els uns als altres això s'ensorrarà. Encara més.

amb els mitjans adequats

Aquells més atents (o els més ociosos que tenen temps per veure-ho i mirar-ho tot) haureu observat que pels carrers de Tordera, pels panells oficials d'anuncis de l'ajuntament, hi circula un escrit que, de lluny sembla una carta, signada com està i tot. La primera vegada que la vam veure, ara fa un parell de dies, no li vam dedicar massa atenció, vam imaginar que es tractava de qualsevol bajanada que algú s'havia entretingut a fotocopiar i a escampar pel poble. En són tantes i tan diverses les bajanades que corren pel món, que ja no tenim ni temps ni ganes de fixar-nos en totes. Però com que l'home és tafaner de mena, després d'haver vist la carta en més de dues ocasions, a la tercera ens decidírem a llegir-la. Amb recel, clar, de reüll, com si no la llegíssim.

I vet aquí que hi deia la carta: 

 

"Arrel d'unes informacions erròniament difoses en relació a una possible desaparició del bus hospitalari que realitza l'empresa Barcelona Bus SL, entre Tordera i l'Hospital Sant Jaume de Calella, us faig saber que aquest servei es presta i es continuarà prestant amb tota normalitat durant tot l'any 2010 i serà prorrogat anualment mentre sigui vigent el conveni renovat amb la Generalitat de Catalunya i amb els ajuntaments de l'Alt Maresme i que, per la seva banda, l'ajuntament de Tordera va aprovar el dia 15 de setembre de 2010 per acord de la Junta de Govern Local.

Tordera, 8 de novembre de 2010

L'alcalde-president,

Joan Carles Garcia Cañizares"

 

Degudament signada pel nostre alcalde i, pel que sembla, president també (tot i que no sabem de què).

Més enllà del fet, més enllà del terrabastall provocat per unes "informacions erròniament difoses" (que, fixem-nos amb el llest joc de paraules de l'ajuntament que no ens deixa clar si vol dir que eren informacions errònies o bé que va ser un error que es difonguessin), el que més ens ha interessat a la redacció del Núvol Negre sobre aquest fet ha estat la manera com s'ha propagat. Acostumats com n'estem a la orgia informativa i des-informativa que és internet, des de l'ajuntament han considerat que la nota d'aclariment penjada a la seva pàgina no seria suficient. Amb dos dits de front han pensat que aquells més afectats per la manca del transport hospitalari, majoritàriament gent d'avançada edat, no recorren a internet per assabentar-se de les notícies. 

Volem, doncs, felicitar a l'ajuntament (i ho diem de debò, ja sabem que potser és la primera vegada que ho fem -tant això de parlar de debò com això de felicitar a l'ajuntament-) per saber a quin públic van adreçats els diferents bans i saber-se amotllar a les necessitats de cadascú. Així sí que anem bé.

el nou C.A.P. de Tordera

Només perifèricament hem parlat del nou i flamant C.A.P. en el Núvol Negre. Va sent hora, doncs, de dedicar-li més atenció.

Deixant de banda la ubicació, que ja hem comentat que no és la millor i, segurament, tampoc la més assenyada perquè, sense anar més lluny, fa un parell de diumenges, amb l'emoció del mercat, amb la gatzara de les compres i de la gent amunt i avall, una ambulància havia de transportar un ferit al C.A.P. i, segons ens han informat, el pla d'acció és pujar pel carrer de la piscina (el Dr. Carreras) independentment que ara es tracti d'una acció il·legal. Doncs molt bé, sí que és la opció més ràpida i directa i allò que realment importa és que els ferits rebin l'atenció mèdica el més aviat possible. El que passa és que caldria coordinar els esforços i, en un cas d'emergència, un policia podria aturar temporalment als vehicles que baixen tranquil·lament, inconscients del que els hi ve al damunt. Creiem que no costaria tant i així evitaríem que en comptes d'un, en fossin dos els accidentats que han de ser transportats al C.A.P.

Però, com dèiem, deixant de banda la seva ubicació, entrar al nou C.A.P. és entrar al segle XXI. Per fi! Ja ens tocava tenir unes instal·lacions modernes, agradables, preparades. 

D'ambient auster però càlid tanmateix, la primera sala ens mostra el luxe de l'espai. El mostrador de recepció ens espera al fons de tot. Llavors, només cal anar al nostre metge, només cal trobar-lo en aquella extensió de passadissos. Per sort, aquest era un problema previst pels arquitectes i cada passadís té un color de paret diferent. Així, des de recepció ens poden indicar que girem al tercer passadís a la dreta i que és el passadís taronja, o blau, o groc. Molt bé. Quan estem malalts no tenim temps per monsergues ni per perdre'ns dins un edifici nou i complicat. I això a Tordera s'ha evitat.

A més, un cop asseguts, un cop preparats a passar la mitja hora de rigor esperant (perquè tots sabem que de res serveix tenir hora que sempre sempre ens faran esperar), descobrim un altre element positiu de l'edifici: la seva il·luminació natural. Perquè, allò que ens havia semblat un passadís groc, ens amaga una sorpresa. A l'altra banda, no hi ha paret sinó uns grans vitralls fent de paret que ens permeten veure la llum del sol.

Tot plegat el converteixen en un edifici agradable, del qual en podem estar orgullosos, malgrat la seva ubicació.

de bon matí

De bon matí i ja sóc a la carretera. Com cada dia per altra banda. Avui potser fa més sol que ahir, una mica menys de fred, però a part d'això, tot és el mateix. Llevar-me d'hora, esmorzar mig adormit i sortir corrents que cada dia vaig més just. Pujar al cotxe quan encara és fosc, conduir uns quaranta minuts, arribar a la feina i treballar. 

Després, quan arriba el vespre, tornar a agafar el cotxe, conduir uns quaranta minuts i arribar a casa quan ja és de nit una altra vegada. 

Ho reconec, per a mi Tordera entre setmana és un poble dormitori. I no estic pas sol. Veig que som molts els que estem a la carretera de bon matí, veig que som molts els que ens hem d'anar a buscar la vida lluny d'aquí. És la nostra decisió, no és culpa de ningú. El que sí que em pregunto ben sovint és que si Tordera ha esdevingut un hotel per la majoria dels que estem a la carretera, quantes estrelles es mereix aquest hotel? 

Hi ha dies que els carrers estan nets, secs, que el sol comença a despuntar, que hem dormit molt bé, que la gent de les llibreries que reparteixen els diaris a domicili et saluden i creus fermament que t'allotges en un hotel de cinc estrelles. D'altres, però, la nit s'ha fet llarga, els sorolls de cotxes i gent no s'han aturat, els fanals no funcionen, les clavegueres no han pogut engolir tota l'aigua i els carrers encara estan inundats i els contenidors soterrats no donen l'abast i allò que havia d'anar per sota terra sura per damunt la superfície donant a aquest hotel una estrella generosa o bé una denúncia a sanitat.

Ja és ben curiós com un mateix lloc, uns mateixos carrers, unes mateixes persones se'ns poden aparèixer de maneres tan diferents depenent del nostre humor.

seguint els cartells

Imaginem-nos que som forasters, que venim del nord, de Maçanet, de Girona o Figueres. Després de combatre les obres inacabables de la N-II, arribem a la rotonda de la Fibra i veiem un cartell que ens indica Tordera. N’estem farts de conduir i decidim aturar-nos-hi. Mai se sap què podem trobar.
Un plantejament verosímil, oi? Doncs seguim amb les suposicions.
Entreu per l’avinguda buida de la Biblioteca. No us estranyeu perquè molts són els pobles que comparteixen el mateix tipus de vergunya, el resultat d’un esclat immobiliari insostenible. Arribeu fins al final de l’avinguda, veieu un edifici blanc que sembla que té unes lletres de ferro rovellat que sí... que... que posen que es tracta de la Biblioteca. Es veu un edifici gran i nou, aquest poble deu ser més gran del que havíeu imaginat. Molt bé. Al davant una rotonda de ferro rovellat (alguns dirien que van voler seguir amb el tema, amb la combinació de materials i colors; d’altres que hi ha un problema de manca d’imaginació) ens indica que ja som a Tordera. Doncs vinga, fem el que es fa sempre que s’arriba a un lloc nou: anem fins al centre, mirem d’aparcar-hi a prop i a fer una volteta i a prendre alguna cosa. Un pla sensat, oi? A veure, doncs, portem-lo a terme. Estem a la rotonda de ferro rovellat, a la dreta hi ha una avinguda a mig fer que passa per darrera la Biblioteca, no sembla ser la opció més sensata, un cartell ens indica que si la seguim ens portarà al mercat setmanal que es fa els diumenges i com que avui no és diumenge, doncs no ens interessa. Per cert, quina llàstima no haver vingut en diumenge perquè això del Mercat de Tordera deu ser digne de veure que es mereixi fins a tres cartells en tants pocs metres. Res, seguim endavant, la rotonda primera es desdobla, què dic desdobla, es triplica, aquí no s’estan pas per orgues! Alguna màquina antiga, alguna mena de motor ocupa la segona rotonda i un jardí del que sembla ser valeriana ocupa la tercera. Però de cartells indicant el centre no en veiem cap. Trobem un segon trencant, aquest cop per davant de la biblioteca, però cap cartell. Més val no precipitar-nos, seguim la rotonda. Un carrer al qual no podem entrar perquè és direcció prohibida i un tercer trencant que porta vés a saber on perquè ningú ens ho indica. Seguim dintre la rotonda i arribem al quart trencant, una avinguda amb uns jardins enlairats al mig, no sembla una mala opció, però el fet que a la banda esquerra no hi hagi cap casa ens fa témer que no es tracti d’una altra avinguda fantasma, de les que prometen molt però no ens aporten res. Seguim la rotonda que és més segur. Ara sí que veiem un cartell que ens anuncia un magatzem de la construcció. No ens interessa, no és pas el que busquem. Arribem a l’altra banda del jardí enlairat, a l’avinguda en direcció contrària i tot seguint ja hem fet tota la volta a la rotonda. Ara sí que l’hem feta bona. Ens trobem a la primera avinguda, a la que està buida, veiem la N-II al fons, la temptació és massa gran, ja vindrem un altre dia a Tordera.

la prostitució a Tordera

Feia dies que a la redacció del Núvol Negre teníem pendent de veure un vídeo sobre Tordera. Des del 25 d'octubre, per ser precisos. Més val tard que mai.

Es tracta del vídeo del nostre alcalde denunciant la manca de legislació de la prostitució a Tordera al programa Els Matins de TV3. 

Anem per pams. Que un alcalde d'un poble com Tordera, de més de 15.000 habitants, d'ambicions de ciutat petita, de voluntat de créixer i de ser respectat hagi d'anar a parar a les mans ferotges d'un personatge mediàtic i mediocre com és el senyor Cuní, interessat més en el seu lluïment personal i en les audiències del seu programa que no pas amb la prostitució torderenca, ens produeix certa vergonya. Un fort sentiment de "Bienvenido Mr. Marshall", de creure que han de venir de fora a treure'ns les castanyes del foc. Clar que s'ha de demanar ajuda externa davant d'un problema al qual no trobem solució, però una ajuda adequada, coherent, que pertoqui al nostre problema, no una bafarada televisiva que l'únic que fa és convidar a més clients a la zona i, per tant, obligar a portar més mercaderia per vendre. (Que potser era aquesta la intenció de l'alcalde perquè el mercat estava davallant i ha utilitzat una estratègia de màrqueting inversa per assolir el seu objectiu? No serem pas nosaltres qui ho direm ni tan sols qui ho plantejarem).

Fixem-nos com al llarg del vídeo, i malgrat la seriositat aportada pel nostre alcalde, per la cara de circumstàncies i el seu compungiment, el senyor Cuní aprofita per fer un parell de bromes sobre el preu del "desafogament" dels clients multats que, per cert, fa morir de riure a la senyoreta Melero que cada vegada més sembla un titella o un ninot de ventriloquia que fa tot allò que li diu el seu encarregat.

I les imatges que se'ns mostra, aquest suposat seguiment al llarg de la carretera que ens ha de mostrar l'emergència de la situació, doncs només ens mostra unes noies intentant amagar-se, unes cadires buides, unes ampolles i estris d'higiene personal abandonades pel bosc. Tot plegat, no pas la millor proclama turística per Tordera. Un poble que, si ens hem de refiar de les imatges, forma part d'un tercer món brut, pobre, decadent.

Dotze minuts llençats. De veritat. 

Que la prostitució és un problema, tothom n'està assabentat. Que a la N-II cada dia n'hi ha més, també. Que distreuen als conductors perquè van cada dia més curtes de roba, també. Que haguem d'abaixar-nos els pantalons davant la pantomima pseudo-informativa del senyor Cuní, doncs per aquí sí que no hi passem.

Hi ha d'haver altres maneres de solucionar els problemes que no sigui anar a fer el ridícul a la televisió pública. Si no és així anem molt malament.

el Nadal ja és aquí

Doncs sí, amics lectors, el Nadal ja ha arribat a Tordera. Que no ens creieu? Doncs ara mateix us en mostrem les proves irrefutables de la seva arribada.

Primera prova, el segon número del "butlletí informatiu municipal", subtitulat "informació X tots" arrossegant encara l'estigma de la maleïda X que potser només és cosa nostra, però creiem que ja està passada de moda.

En aquesta segona edició, en aquest regalet que ens ha portat el tió se'ns informa de coses tan actuals com la presentació del "primer documental sobre la memòria històrica de Tordera". Però que no s'havia dut a terme fa ja uns quants dies? Que no se n'havia parlat ja al Núvol Negre? Deu ser que no, que estem equivocats.

També se'ns explica que "el Teatre Clavé renova la seva imatge a la xarxa" doncs molt bé. Gràcies, però ja ho sabíem. De fet, aquestes notícies ja les vam poder llegir a la pàgina de l'ajuntament fa unes quantes setmanes. Ah, que hi ha gent que no té accés a internet o bé no sap com accedir-hi? Doncs per això tenim Ràdio Tordera que ens manté informats, per això hi ha els panells d'acer inoxidable escampats pel poble. No cal llençar els diners de tots en publicar un butlletí de notícies velles. Un butlletí que ens ofereix, en la seva contraportada, tot el llistat d'activitats que podem fer a Tordera. Una agenda extensa extensíssima com poques. Tres activitats. Un no parar. A més, però, el butlletí és de l'Octubre, ens arriba a les cases a començaments de novembre i "l'agenda" d'activitats ens parla, com a primera activitat possible, d'una sortida a Barraques de Girona pel divendres 30 i d'un club de lectura pel dimarts 2. En aquest ordre. 2 de què? 2 de novembre? A veure, novembre, dia 2, dimarts... sí, quadra. Però per què parlem de coses del novembre en una agenda de l'octubre?

Un regal de nadal, amics, que passa com molts regals de nadal, que acaben sent retornats.

I la segona mostra d'aquesta arribada prematura del nadal la trobem passejant pels carrers del poble i tot enlairant la vista. Sí, a l'entrada del poble, davant del Cortibel, un cartell ens desitja "Bones festes", al carrer Alcalde Vendrell unes senefes nadalenques ens fan venir ganes d'anar a buscar molsa i fer el pessebre...

El Nadal ja ha arribat. Esperem que sigui un temps de bondat i comprensió per totes bandes.

el dia de Tots Sants

La nostra peregrinació anual cap al cementiri el dia de Tots Sants ens ha rebut amb una sorpresa. Sabem, per l'experiència d'altres anys, que l'ajuntament dedica tot el personal disponible a la millora, remodelació i, per què no dir-ho, neteja de cara, dels cementiris i dels carrers que hi condueixen, normalment oblidats la resta de l'any. Convertits en selva amazònica al voltant del cementiri de l'Estany o bé en esquerdes vorejades d'asfalt en el cementiri vell. Ho sabem i, per força, ho acceptem. Millor un cop a l'any que mai, vés. 

Aquest any, però, aquells que hem anat al cementiri vell, ens hem topat amb una visió, un enigma que des del Núvol Negre volem intentar desxifrar. Ens referim a la rotonda de Can Dieta. I, més concretament, al conjunt de pedres, menhirs, monolits o vés a saber què que hi han posat al damunt. Ja havíem advertit fa temps de les obres de remodelació d'aquesta rotonda que, tot sigui de pas, a hores d'ara continua sent una de les menys innecessàries del poble. Però la nostra ment no dóna per més i no havíem pogut imaginar ni remotament el que ens esperava. 

Intetarem descriure què és el que hi ha: una gran roca més o menys central, envoltada per dotze roques més petites. Totes elles acabades en punxa, totes elles enlairant-se damunt uns pedestals de ciment.

Davant d'una imatge semblant, els treballs de neteja del cementiri perden importància, tots discotim sobre la significància de les 13 pedres enlairades.

D'opinions se'n van sentir moltes. Alguns, tan acostumats a acceptar allò que diu l'ajuntament, que afirmen que realment veuen el riu Tordera naixent del Montseny a la rotonda de la N-II per anar a la Fibra, diuen que aquestes pedres mantenen la mateixa simbologia, que fan referència al Montseny, a Roca Rossa, al Corredor i a totes les muntanyes que ens rodegen. I ens espantem quan veiem que no ens sembla una idea tan esbojarrada.

D'altres diuen que es tracta d'un rellotge de sol, que encara no està acabat del tot i per això ens costa de veure com s'ho farà el sol per a marcar-nos l'hora.

Uns altres afirmen que no ens enganyem pas, que no són més que pedrotes i prou, sense més històries.

A hores d'ara, a la redacció del Núvol Negre encara no tenim confirmació de què són o què simbolitzen les pedres a la rotonda, però sí que tenim una altra versió del seu possible significat que hem rebut de fonts directes de l'ajuntament.

La pedra gran, la que té una posició més central, representa l'església de Sant Esteve, central al poble, la més important de totes. I, al seu voltant, més petites i aixoplugades sota la seva ombra, s'aixequen les 12 ermites de Tordera, des de Sant Ponç a la de Sant Tou, passant per la de Sant Pere, la de Sant Daniel, la de Sant Vicenç, la de Sant Jaume, la de Sant Andreu, la de Sant Ramon, la de Sant Antoni i la de l'Erola.

Mancats d'una millor explicació al conjunt de menhirs, acceptarem aquesta darrera versió tot i que creiem que o bé sobren pedres o bé ens falten ermites.

promoció de Tordera

Una de les crítiques més fàcils de fer a Tordera és que és un poble poc promocionat, un poble que no es fa mirar, que la gent no té motius per aturar-s'hi. Preguntem-nos, doncs, com podríem encoratjar al pobre conductor distret, que amb la seva intenció d'anar a buscar l'AP7 es troba sense voler-ho a Tordera. Què li podríem oferir per què aquest individu decidís aturar-se una estona i deixés els seus dinerons al nostre poble?

A veure, es pot dir que Tordera és un poble de... de... de 15.000 habitants, això no ens ho treu ningú. Que té un riu, que potser no hi baixa massa aigua però que és important per tot allò que va sota terra i que serveix per regar els camps de la contrada i tot això que tothom sap... també es pot dir que hi ha un pont de ferro que val la pena de ser vist, tot i que no deixa de ser un pont... una església que... que és una església com la de la majoria de pobles... i que... hi ha dos pavellons poliesportius, un camp de futbol, una piscina pública, que si no a aquest conductor no l'interessa l'esport gràcia li faran i..., ah sí, que els diumenges hi ha mercat però clar, que si avui és divendres això tampoc no li serveix de massa al nou-vingut... doncs, poca cosa més li podem dir, la veritat.

Què podem oferir a aquest conductor perquè s'aturi? Botigues les justes, tirant cap a poques i de poc valor turístic; construccions arquitectòniques interessants, doncs menys, cafès, bars, restaurants on poder passar una bona estona? aquí també coixexem, n'hi ha un parell o tres, és cert, però o bé són petits o bé costen de trobar.

Així doncs, què podem oferir a aquest foraster? Què li podem prometre que trobarà a Tordera que li pugui interessar?

Doncs no ho sabem. I aquí està el problema.

acadèmia Melva

Sentir el nom Acadèmia Melva és sentir les orelles calentes, la rigidesa de l'època, però també l'escalfor de la nostalgia, d'un temps perdut, d'una infantesa llunyana. D'un temps que ja ha passat i que només existeix en el nostre record. Per això, passar pel Camí Ral i veure què n'ha quedat d'aquella acadèmia, veure com allà on vam aprendre a llegir i a escriure ha esdevingut un estigma més d'aquest poble assedegat de diners, doncs ens entristeix.

Allà on abans hi havia aules, ara hi ha ciment. Allà on hi havia nens jugant, ara hi passegen les rates buscant menjar. Allà on hi havia un pati, ara hi ha un toll d'aigua que es nega a assecar-se. Allà on hi érem nosaltres, ara hi ha un buit.

Per descomptat que no es poden preservar tots els edificis del nostre passat, que no podem convertir el poble en un museu, però sí que és molt trist veure com l'especulació ha enderrocat un edifici històric pel poble amb la voluntat de fer-hi més i més pisos i com la crisi els ha obligat a aturar l'empenta, les obres i tot plegat deixant-nos amb un edifici inacabat més, una estructura de formigó grisa i desagradable esborrant el nostre passat amb aquest lleig present.

l'estació de Tordera

Què faríeu si tinguéssiu poc més d'un milió d'euros sobrers? Doncs algun il·luminat ha decidit utilitzar-los en arreglar, perdó, "remodelar" com diu el cartell, l'estació de Tordera. Doncs molt bé. No és una mala idea del tot. L'estació no es caracteritzava per ser el lloc més atractiu ni més agradable del poble, massa sovint estava tancada, a l'hivern hi fa fred. Efectivament, li convenia una remodelació. 

Veient la forma de l'estructura ja perfilada ens podem imaginar una extensió freda, pretesament moderna, però gris, impersonal. Probablement amb barreres de seguretat per impedir que la gent pugui accedir als trens sense bitllets, s'han acabat els dies de pujar al tren a Tordera, trobar l'estació tancada i vigilar si el revisor ens veu per estalviar-nos el bitllet en el nostre trajecte fins a Blanes o Malgrat.

És encara massa d'hora per saber com serà la nova estació de Tordera, però el que sí que ens agradaria saber és que si aquesta "remodelació" serà només una neteja de cara, un fer veure que però no oferir res més i que acabarà deixant a Tordera com sempre, sense unes connexions dignes, amb un tren que surt cada hora i amb un accés a l'estació pràcticament impossible pels vianants.

Sincerament esperem que aquest no sigui el cas. Que el milió d'euros invertits doni per molt més que un nou pavelló fred i desagradable on esperar 60 minuts al següent tren.

sorpreses torderenques

Ara que la fresca comença, que fa més fred dintre les cases que a fora, de tant en tant resulta agradable sortir a passejar una estona, a estirar les cames, buidar el cap i oblidar-nos de la feina. Així, tot caminant per caminar, sense direcció ni objectiu, de sobte em vaig trobar al davant d'un parc engespat. Curiós. A Tordera no n'hi ha de parcs amb gespa. Vaig mirar al meu voltant i hi havia un pontet de formigó gens lleig per cert i, al capdavall del caminet un parc infantil. Ostres, ostres. "On sóc?" vaig pensar imaginant-me que caminant caminant havia anat a parar a un poble veí. Un dels que tenen parcs amb gespa i zones infantils, vull dir.

Vaig estar temptat de preguntar on era a uns pares que observaven com els seus fills jugaven però la vergonya va poder més que la desorientació i vaig decidir callar, no preguntar on era i gaudir de l'indret. Fet i fet aquest és el luxe de perdre's, no?, descobrir llocs als quals mai hauries anat.

Arribo a baix de tot del parc i observo com a l'altra banda de la carretera s'alça un edifici blanc, quadriculat, amb barrots. M'hi apropo amb precaució pensant-me vés a saber què i descobreixo que és una escola, o un centre de primària, o una llar d'infants o com se n'hi vulgui dir, però un lloc on hi tanquen els nens en definitiva.

Estic temptat de seguir baixant, d'aprofitar el pendent del carrer, però em preocupa perdre'm encara més així que faig mitja volta. Retorno al parc infantil, creuo el pont, la gespa que, ara que m'hi fixo no és tanta ni tan verda, i quan estic a punt d'abandonar la zona, un cartell d'obres públiques, d'aquests gegantins amb l'escut espanyol i tota la parafernàlia on s'exposen els milers i milers d'euros que es gastaran en aquell projecte, em diu on sóc. Sóc a Tordera. Al barri de Sant Jaume. Qui ho havia de dir. Quina sorpresa més agradable!

pedres (precioses?)

Diuen les males veus (aquelles que de vegades cal escoltar atentament perquè diuen les veritats, i de vegades  més val ignorar) que la pedra erecta que culmina la nova rotonda de davant del local de l'associació de veïns de Sant Andreu ha costat 20.000€.

Una notícia així bé mereix una petita expedició.

Pugem als cotxes, creuem Tordera malgrat ser diumenge i haver-hi mercat, i arribem a la famosa rotonda, a la pedra preciosa.

De veure's, es veu, el primer objectiu està assolit. Coronant una lleu muntanyeta, un petit cingle artificial marcat per herbes i rostolls, la pedra en qüestió s'enlaira com un menhir kubrickià a l'espera de ser idolatrada. Doncs sí, ho reconeixem, es fa mirar. Potser no és ni maca, ni atractiva, ni ve d'una bona família, però és alta, esbelta i amb unes bones curves.

Per aquells que no hi entenem res de geologia, ens pot recordar a un gran troç de granit porós, com el que trobem damunt les nostres cuines.

Per aquells que no hi entenem res d'art de rotondes, ens sembla una figura més al capdamunt de la illeta circumfèrica: avorrida, innecessària, per posar-hi quelcom al damunt.

I aquells a qui ens costa arribar a finals de mes no podem evitar preguntar-nos si, donades les circumstàncies actuals, no n'hauríem fet prou amb una pedra de 200€.

agenda d'activitats

És dissabte pel matí i sembla que avui no farà tant fred, per tant podríem escollir una activitat interessant per fer. Busquem-la, doncs. Entrem a la pàgina de l'ajuntament, busquem la secció de lleure (ostres aquest verd granota quin mal d'ulls), esperem que s'obri el submenú, no cliqueu pas al damunt de la paraula "lleure" que no passarà res, i en el submenú amb lletra petita petita que posa en perill les nostres graduacions, trobem l'agenda d'activitats. Cliquem-la doncs. A veure, a veure, quantes coses podrem fer avui... doncs no masses, la veritat. A les 11 del matí, a la biblioteca es fa l'hora del conte i ja està. Molt bé. Doncs poques opcions ens donen. Haurem d'anar a l'hora del conte.

Com que som gent insistent, però, decidim buscar més. Ja que tenim internet i els cercadors, fem-los servir. A veure, a veure, el va de cultura. La seva edició digital. Les activitats per avui. A veure, Pineda, Calella, Santa Susanna!, Calella, Pineda, Calella, Pineda, Palafolls! però... on és Tordera? Realment no passa res avui. Ningú fa res. No hi ha cap activitat que mereixi la nostra atenció? Ostres que anem malament.

Després de deu minuts de cerca, d'assabentar-nos que Tordera es prepara per acollir les activitats de la Festa Major, que està ultimant els actes per la Diada de Sant Jordi, que el CEM Tordera prepara coses per a celebrar el seu tercer aniversari i que a Tordera es fa la Fira del Ram, ens rendim. Massa informació, però gens acurada. 

Conclusió, l'hora del conte. Potser això de "La caixa de la tardor" resultarà interessant. Millor això que res.

el somni

He tingut un somni. He somiat que la mina de Jalpí tornava a funcionar, que les ampolles tornaven a ser-hi envasades, que hi havia vida a l'altra banda de la via del tren.

He somiat que al centre de Tordera hi havia un parc amb arbres i gespa per on era agradable passejar.

He somiat que l'edifici de la Caixa i els pisos blaus no han existit mai i que en el seu lloc hi ha vivendes dignes.

He somiat un camí d'arbres donant la benvinguda a tots aquells que arriben al poble.

He somiat que l'ermita de la fibra estava oberta, neta, sense pintades ni pudor de pixum.

He somiat que anava al cinema un dimecres qualsevol sense haver d'agafar el cotxe.

He somiat que el tren cap a Barcelona passa cada quinze minuts.

He somiat que hi ha gent que em mira amb enveja perquè ells també voldrien poder viure a Tordera.

Llàstima que només fos un somni.

Sant Daniel existeix!

Ai els senyors de Madrid que des de les seves poltrones tracen carreteres i autopistes pels seus amics catalans que, en seu anhel d'unir Barcelona amb França tot allargant la C32, s'han oblidat del veïnat de Sant Daniel!

Pobre veïnat de Sant Daniel ell que és tan discret que, per no molestar, va decidir quedar-se al marge, allunyat de tots, ben lluny, tant que ja n'hi ha molts que el fan de Blanes.

Per sort els veïns del barri, gent ferma i digna que no volen desaparèixer del mapa, han decidit que si l'estat els ha obviat en el traçat de les noves carreteres, de les múltiples rotondes i de les entrades i sortides de l'autopista, ells no es quedarien callats. Oi tant que no! Alçant una placa de fusta en la qual es pot llegir gravat amb foc el nom de "Sant Daniel", el barri de Sant Daniel ens dóna una lliçó de supervivència. Malgrat tot, ells existeixen. I per molts anys. Que se n'assabentin a Madrid!

l'hivern a Tordera

Per aquells que no ho hagin notat, l'hivern ha arribat a Tordera. Fa fred, humitat, molta humitat i pels carrers es comença a sentir la olor de fum de les llars de foc. Agafem-nos fort que es prepara un altre hivern fred i dur i d'aquí quatre dies, quan canviïn l'hora, fosc perquè si ara els fanals del carrer ja fan el romancer a l'hora d'engegar-se i acabem passant una mitja horeta i, de vegades una hora, pràcticament a les fosques pels carrers de Tordera, quan hi hagi el canvi d'hora només podem témer el pitjor. Casualment els encarregats de programar l'encesa i apagada de fanals s'oblidaran d'ajustar el temporitzador i els llums continuaran engegant-se entre les 7 i les 8 com estan fent fins ara independentment que a partir de les sis ja serà negra nit. Això si no confonen el canvi d'hora i quan els diuen que dormiran una hora més pensen que s'afegeix una hora més a la nit però que es treurà una hora del dia i hi haurà una hora menys de sol i es faran un embolic ben gros. Preparem-nos tots i abans de sortir de casa agafem les lots!

Però no sigueu mal pensats, tot és pel bé comú. A canvi d'una estoneta de foscor diària, el poble podrà estalviar una quantitat considerable d'energia, les arques municipals no s'enfonsaràn del tot i, a més, estarem salvant el medi ambient, les balenes, els pingüins, els ossos polars i tot el que faci falta. Si us entrebanqueu amb alguna vorera mal acabada o perquè la foscor no us ha deixat veure un tronc al mig del pas, no us enrrabieu, penseu que esteu salvant el poble i el món. Visca! Ara ja ens sentim millor, ja no ens fa mal el tormell torçat.

De fet, mantenint aquest esperit cívic i conscienciat dels mals globals que tan arrelat està al nostre poble, suggerim que de tant en tant no s'encenguin els fanals durant tota la nit. Deixeu-nos a les fosques i així reduïm la contaminució visual, protegim el món i quan arribi el bon temps, amb els quatre duros estalviats, ho podrem celebrar tots junts amb un sopar popular a la pista de l'Amistat.