promoció de Tordera

Una de les crítiques més fàcils de fer a Tordera és que és un poble poc promocionat, un poble que no es fa mirar, que la gent no té motius per aturar-s'hi. Preguntem-nos, doncs, com podríem encoratjar al pobre conductor distret, que amb la seva intenció d'anar a buscar l'AP7 es troba sense voler-ho a Tordera. Què li podríem oferir per què aquest individu decidís aturar-se una estona i deixés els seus dinerons al nostre poble?

A veure, es pot dir que Tordera és un poble de... de... de 15.000 habitants, això no ens ho treu ningú. Que té un riu, que potser no hi baixa massa aigua però que és important per tot allò que va sota terra i que serveix per regar els camps de la contrada i tot això que tothom sap... també es pot dir que hi ha un pont de ferro que val la pena de ser vist, tot i que no deixa de ser un pont... una església que... que és una església com la de la majoria de pobles... i que... hi ha dos pavellons poliesportius, un camp de futbol, una piscina pública, que si no a aquest conductor no l'interessa l'esport gràcia li faran i..., ah sí, que els diumenges hi ha mercat però clar, que si avui és divendres això tampoc no li serveix de massa al nou-vingut... doncs, poca cosa més li podem dir, la veritat.

Què podem oferir a aquest conductor perquè s'aturi? Botigues les justes, tirant cap a poques i de poc valor turístic; construccions arquitectòniques interessants, doncs menys, cafès, bars, restaurants on poder passar una bona estona? aquí també coixexem, n'hi ha un parell o tres, és cert, però o bé són petits o bé costen de trobar.

Així doncs, què podem oferir a aquest foraster? Què li podem prometre que trobarà a Tordera que li pugui interessar?

Doncs no ho sabem. I aquí està el problema.

acadèmia Melva

Sentir el nom Acadèmia Melva és sentir les orelles calentes, la rigidesa de l'època, però també l'escalfor de la nostalgia, d'un temps perdut, d'una infantesa llunyana. D'un temps que ja ha passat i que només existeix en el nostre record. Per això, passar pel Camí Ral i veure què n'ha quedat d'aquella acadèmia, veure com allà on vam aprendre a llegir i a escriure ha esdevingut un estigma més d'aquest poble assedegat de diners, doncs ens entristeix.

Allà on abans hi havia aules, ara hi ha ciment. Allà on hi havia nens jugant, ara hi passegen les rates buscant menjar. Allà on hi havia un pati, ara hi ha un toll d'aigua que es nega a assecar-se. Allà on hi érem nosaltres, ara hi ha un buit.

Per descomptat que no es poden preservar tots els edificis del nostre passat, que no podem convertir el poble en un museu, però sí que és molt trist veure com l'especulació ha enderrocat un edifici històric pel poble amb la voluntat de fer-hi més i més pisos i com la crisi els ha obligat a aturar l'empenta, les obres i tot plegat deixant-nos amb un edifici inacabat més, una estructura de formigó grisa i desagradable esborrant el nostre passat amb aquest lleig present.

l'estació de Tordera

Què faríeu si tinguéssiu poc més d'un milió d'euros sobrers? Doncs algun il·luminat ha decidit utilitzar-los en arreglar, perdó, "remodelar" com diu el cartell, l'estació de Tordera. Doncs molt bé. No és una mala idea del tot. L'estació no es caracteritzava per ser el lloc més atractiu ni més agradable del poble, massa sovint estava tancada, a l'hivern hi fa fred. Efectivament, li convenia una remodelació. 

Veient la forma de l'estructura ja perfilada ens podem imaginar una extensió freda, pretesament moderna, però gris, impersonal. Probablement amb barreres de seguretat per impedir que la gent pugui accedir als trens sense bitllets, s'han acabat els dies de pujar al tren a Tordera, trobar l'estació tancada i vigilar si el revisor ens veu per estalviar-nos el bitllet en el nostre trajecte fins a Blanes o Malgrat.

És encara massa d'hora per saber com serà la nova estació de Tordera, però el que sí que ens agradaria saber és que si aquesta "remodelació" serà només una neteja de cara, un fer veure que però no oferir res més i que acabarà deixant a Tordera com sempre, sense unes connexions dignes, amb un tren que surt cada hora i amb un accés a l'estació pràcticament impossible pels vianants.

Sincerament esperem que aquest no sigui el cas. Que el milió d'euros invertits doni per molt més que un nou pavelló fred i desagradable on esperar 60 minuts al següent tren.

sorpreses torderenques

Ara que la fresca comença, que fa més fred dintre les cases que a fora, de tant en tant resulta agradable sortir a passejar una estona, a estirar les cames, buidar el cap i oblidar-nos de la feina. Així, tot caminant per caminar, sense direcció ni objectiu, de sobte em vaig trobar al davant d'un parc engespat. Curiós. A Tordera no n'hi ha de parcs amb gespa. Vaig mirar al meu voltant i hi havia un pontet de formigó gens lleig per cert i, al capdavall del caminet un parc infantil. Ostres, ostres. "On sóc?" vaig pensar imaginant-me que caminant caminant havia anat a parar a un poble veí. Un dels que tenen parcs amb gespa i zones infantils, vull dir.

Vaig estar temptat de preguntar on era a uns pares que observaven com els seus fills jugaven però la vergonya va poder més que la desorientació i vaig decidir callar, no preguntar on era i gaudir de l'indret. Fet i fet aquest és el luxe de perdre's, no?, descobrir llocs als quals mai hauries anat.

Arribo a baix de tot del parc i observo com a l'altra banda de la carretera s'alça un edifici blanc, quadriculat, amb barrots. M'hi apropo amb precaució pensant-me vés a saber què i descobreixo que és una escola, o un centre de primària, o una llar d'infants o com se n'hi vulgui dir, però un lloc on hi tanquen els nens en definitiva.

Estic temptat de seguir baixant, d'aprofitar el pendent del carrer, però em preocupa perdre'm encara més així que faig mitja volta. Retorno al parc infantil, creuo el pont, la gespa que, ara que m'hi fixo no és tanta ni tan verda, i quan estic a punt d'abandonar la zona, un cartell d'obres públiques, d'aquests gegantins amb l'escut espanyol i tota la parafernàlia on s'exposen els milers i milers d'euros que es gastaran en aquell projecte, em diu on sóc. Sóc a Tordera. Al barri de Sant Jaume. Qui ho havia de dir. Quina sorpresa més agradable!

pedres (precioses?)

Diuen les males veus (aquelles que de vegades cal escoltar atentament perquè diuen les veritats, i de vegades  més val ignorar) que la pedra erecta que culmina la nova rotonda de davant del local de l'associació de veïns de Sant Andreu ha costat 20.000€.

Una notícia així bé mereix una petita expedició.

Pugem als cotxes, creuem Tordera malgrat ser diumenge i haver-hi mercat, i arribem a la famosa rotonda, a la pedra preciosa.

De veure's, es veu, el primer objectiu està assolit. Coronant una lleu muntanyeta, un petit cingle artificial marcat per herbes i rostolls, la pedra en qüestió s'enlaira com un menhir kubrickià a l'espera de ser idolatrada. Doncs sí, ho reconeixem, es fa mirar. Potser no és ni maca, ni atractiva, ni ve d'una bona família, però és alta, esbelta i amb unes bones curves.

Per aquells que no hi entenem res de geologia, ens pot recordar a un gran troç de granit porós, com el que trobem damunt les nostres cuines.

Per aquells que no hi entenem res d'art de rotondes, ens sembla una figura més al capdamunt de la illeta circumfèrica: avorrida, innecessària, per posar-hi quelcom al damunt.

I aquells a qui ens costa arribar a finals de mes no podem evitar preguntar-nos si, donades les circumstàncies actuals, no n'hauríem fet prou amb una pedra de 200€.

agenda d'activitats

És dissabte pel matí i sembla que avui no farà tant fred, per tant podríem escollir una activitat interessant per fer. Busquem-la, doncs. Entrem a la pàgina de l'ajuntament, busquem la secció de lleure (ostres aquest verd granota quin mal d'ulls), esperem que s'obri el submenú, no cliqueu pas al damunt de la paraula "lleure" que no passarà res, i en el submenú amb lletra petita petita que posa en perill les nostres graduacions, trobem l'agenda d'activitats. Cliquem-la doncs. A veure, a veure, quantes coses podrem fer avui... doncs no masses, la veritat. A les 11 del matí, a la biblioteca es fa l'hora del conte i ja està. Molt bé. Doncs poques opcions ens donen. Haurem d'anar a l'hora del conte.

Com que som gent insistent, però, decidim buscar més. Ja que tenim internet i els cercadors, fem-los servir. A veure, a veure, el va de cultura. La seva edició digital. Les activitats per avui. A veure, Pineda, Calella, Santa Susanna!, Calella, Pineda, Calella, Pineda, Palafolls! però... on és Tordera? Realment no passa res avui. Ningú fa res. No hi ha cap activitat que mereixi la nostra atenció? Ostres que anem malament.

Després de deu minuts de cerca, d'assabentar-nos que Tordera es prepara per acollir les activitats de la Festa Major, que està ultimant els actes per la Diada de Sant Jordi, que el CEM Tordera prepara coses per a celebrar el seu tercer aniversari i que a Tordera es fa la Fira del Ram, ens rendim. Massa informació, però gens acurada. 

Conclusió, l'hora del conte. Potser això de "La caixa de la tardor" resultarà interessant. Millor això que res.

el somni

He tingut un somni. He somiat que la mina de Jalpí tornava a funcionar, que les ampolles tornaven a ser-hi envasades, que hi havia vida a l'altra banda de la via del tren.

He somiat que al centre de Tordera hi havia un parc amb arbres i gespa per on era agradable passejar.

He somiat que l'edifici de la Caixa i els pisos blaus no han existit mai i que en el seu lloc hi ha vivendes dignes.

He somiat un camí d'arbres donant la benvinguda a tots aquells que arriben al poble.

He somiat que l'ermita de la fibra estava oberta, neta, sense pintades ni pudor de pixum.

He somiat que anava al cinema un dimecres qualsevol sense haver d'agafar el cotxe.

He somiat que el tren cap a Barcelona passa cada quinze minuts.

He somiat que hi ha gent que em mira amb enveja perquè ells també voldrien poder viure a Tordera.

Llàstima que només fos un somni.

Sant Daniel existeix!

Ai els senyors de Madrid que des de les seves poltrones tracen carreteres i autopistes pels seus amics catalans que, en seu anhel d'unir Barcelona amb França tot allargant la C32, s'han oblidat del veïnat de Sant Daniel!

Pobre veïnat de Sant Daniel ell que és tan discret que, per no molestar, va decidir quedar-se al marge, allunyat de tots, ben lluny, tant que ja n'hi ha molts que el fan de Blanes.

Per sort els veïns del barri, gent ferma i digna que no volen desaparèixer del mapa, han decidit que si l'estat els ha obviat en el traçat de les noves carreteres, de les múltiples rotondes i de les entrades i sortides de l'autopista, ells no es quedarien callats. Oi tant que no! Alçant una placa de fusta en la qual es pot llegir gravat amb foc el nom de "Sant Daniel", el barri de Sant Daniel ens dóna una lliçó de supervivència. Malgrat tot, ells existeixen. I per molts anys. Que se n'assabentin a Madrid!

l'hivern a Tordera

Per aquells que no ho hagin notat, l'hivern ha arribat a Tordera. Fa fred, humitat, molta humitat i pels carrers es comença a sentir la olor de fum de les llars de foc. Agafem-nos fort que es prepara un altre hivern fred i dur i d'aquí quatre dies, quan canviïn l'hora, fosc perquè si ara els fanals del carrer ja fan el romancer a l'hora d'engegar-se i acabem passant una mitja horeta i, de vegades una hora, pràcticament a les fosques pels carrers de Tordera, quan hi hagi el canvi d'hora només podem témer el pitjor. Casualment els encarregats de programar l'encesa i apagada de fanals s'oblidaran d'ajustar el temporitzador i els llums continuaran engegant-se entre les 7 i les 8 com estan fent fins ara independentment que a partir de les sis ja serà negra nit. Això si no confonen el canvi d'hora i quan els diuen que dormiran una hora més pensen que s'afegeix una hora més a la nit però que es treurà una hora del dia i hi haurà una hora menys de sol i es faran un embolic ben gros. Preparem-nos tots i abans de sortir de casa agafem les lots!

Però no sigueu mal pensats, tot és pel bé comú. A canvi d'una estoneta de foscor diària, el poble podrà estalviar una quantitat considerable d'energia, les arques municipals no s'enfonsaràn del tot i, a més, estarem salvant el medi ambient, les balenes, els pingüins, els ossos polars i tot el que faci falta. Si us entrebanqueu amb alguna vorera mal acabada o perquè la foscor no us ha deixat veure un tronc al mig del pas, no us enrrabieu, penseu que esteu salvant el poble i el món. Visca! Ara ja ens sentim millor, ja no ens fa mal el tormell torçat.

De fet, mantenint aquest esperit cívic i conscienciat dels mals globals que tan arrelat està al nostre poble, suggerim que de tant en tant no s'encenguin els fanals durant tota la nit. Deixeu-nos a les fosques i així reduïm la contaminució visual, protegim el món i quan arribi el bon temps, amb els quatre duros estalviats, ho podrem celebrar tots junts amb un sopar popular a la pista de l'Amistat.

una mirada al passat

El passat divendres es va estrenar al Teatre Clavé el documental "una mirada al passat" que va despertar unes bones crítiques: a la gent d'una certa edat els agrada reviure allò viscut i a aquells interessats en la història local gaudeixen aprenent-ne coses noves. Felicitats als creadors del vídeo que, pel que hem sentit, tindrà continuació i, potser fins i tot anirà acompanyat d'un llibre, felicitats també als col·laboradors i als assistents que van poder assaborir la primícia. Però des del Núvol negre ens agradaria afegir un petit comentari. Cal anar amb compte, mirar endarrere està bé sempre i quan ho fem per voluntat i no per fugir d'un present que ens fa por.

els candaus del pont de ferro

Doncs sí, ja han arribat. Tard, com sempre, però els tenim aquí i un cop comencen no s'aturen.

Que de què parlem? Doncs us en farem cinc cèntims. Segons certes fonts periodístiques, quan l'any 2006 un italià desconegut pel món va publicar una novel·leta amorosa en la qual el protagonista mostrava el seu amor tancant un candau en un pont i llençant-ne la clau al riu que, reconegue'm-ho, malgrat la cursileria de l'acció és un gest molt bonic, va crear (perdó pel joc de paraules) una reacció en cadena. Diuen que els ponts d'Itàlia es van començar a omplir de candaus amb o sense gravats amb els noms o inicials de les parelles en qüestió. De sobte els arbres podien descansar tranquils, ja ningú més desgarraria la seva escorça per gravar-hi un "T'estimo", havia arribat un element més durador. I d'això tracten les relacions, de fer-nos creure que duraran per sempre.

Més enllà de la certesa de l'origen, facilment contradible per tot aquell que hagi anat a Itàlia abans del 2006 i hagi vist candaus als ponts i qui diu Itàlia diu altres ciutats europees, el que sí que sembla ser cert és que la novel·leta en qüestió ha fet explotar la moda i la plaga s'ha estès arreu fins arribar a Tordera, al nostre estimat pont de ferro. Allà, el darrer cop que ho vam mirar, se n'hi podien veure una bona dotzena brillant al sol els dies de bonança o bé rovellant-se sota la pluja i l'humitat la resta de dies de l'any.

Des del núvol negre no sabem si encoratjar o criticar aquest acte d'amor però sí que ens agradaria plantejar uns quants dubtes:

              1. Els enamorats torderencs que es gasten els seus diners en candaus, ho fan perquè ho han llegit en algun llibre o perquè ho han vist fer a d'altres i ho han trobat d'allò més espatarrant?

              2. Són conscients que els candaus de l'amor es pengen de ponts romàntics en els quals les parelles hi passen els capvespres d'estiu abraçats i que el pont de ferro, més enllà de nostàlgic encara no ha assolit el seu valor romàntic?

              3. I potser el més important de tots: aguantarà el nostre estimat pont de ferro el pes de tants candaus o l'haurem de tornar a recollir de dintre el riu per a no perdre'n la costum?

de compres pel centre de Tordera

Aquesta setmana l'equip del Núvol negre ens hem proposat un repte: anar de compres pel centre de Tordera. I quan diem centre ens referim al centre antic, a la zona pretesament peatonal (vigila, vigila, que ve un cotxe i no s'atura!) que conformen els diferents carrerons que desemboquen a la plaça.

Situada l'acció, comencem, doncs.

Primer problema: com hi arribem? No és pas que siguem masses a l'editorial però sí que som una petita familia i, per tant, si volem comprar per tots, doncs caminant pot ser una mica problemàtic. Existeix la opció que algunes àvies del poble encara mantenen (beneïdes siguin elles!) d'anar amb un carret dels que venen a can Grimal per exemple a preus exorbitats que no baixen dels 50 euros o que et pot regalar la Caixa si tens més de 3 milions de punts estrella.

Ja ens agradaria d'agafar els nostres carrets i anar tot passejant cap al centre però és que resulta que a part d'alguna vorera del Camí ral, la zona dreta del Carrer Mes recentment renovada segurament per beneficiar l'accés al C.A.P. (perquè el fet que des de sempre hi hagi hagut una llar d'infants i que els pares hagin de jugar-se la vida per portar-los sembla que no importa) i potser algun tram més, les voreres de Tordera no estan preparades per la mobilitat amb rodes. Ja sigui amb cotxets de nens, amb cadires de rodes o amb el carret de la compra. Quan no és una vorera massa estreta, és un fanal palplantat al mig que no et deixa passar.

Descartada, doncs la opció carret, la següent opció és la d'agafar el cotxe. Pugem satisfets al nostre cotxe de segona mà i travessem el Sant Ramon intentant no atropellar a ningú.

Molt bé, ja hi som. Al centre de Tordera. Amb el cotxe. A punt per comprar.

Com que som gent previsora ens hem assegurat de poder aparcar al flamant pàrquing del centre de la vila amb la seva coberta d'asfalt recent inaugurada. Deixem el cotxe i mirem l'hora: les 10 en punt. Així ho indiquem en el rellotge de cartró que deixem al cotxe. Tenim 1 i 30 minuts per fer-ho tot. Perfecte. Ja estem a punt per comprar.

Primera parada: pà. Com que cada casa és un món i cada membre del núvol negre ve d'un món diferent, cada un creu que el millor pà de Tordera és el de la fleca que la seva familia ha anat sempre: can Quer, el forn de Santa Llúcia o bé el dels Germans Lladó. Cap problema, ens dividim i que cadascú compri un pà de mig al seu forn preferit i tots contents.

Quinze minuts després ens trobem tots davant de Cal Carter per comprar el diari. Bé, tots tots no, al Santa Llúcia hi ha una mica de cua i el nostre company es fa esperar. Doncs esperem.

A les deu vint-i-cinc arriba. No cal que s'expliqui, sabem com funciona.

Entrem a Cal Carter, repassem els diaris i en comprem un parell.

Això va bé, en poc menys de mitja hora hem fet dues botigues.

Ara toca la carn i Can Freixas és tan bon lloc com qualsevol altre. Entrem, hi ha tres o quatre persones al davant. Agafem tanda i esperem asseguts. I fem bé. Deu minuts passen i encara estan atenent als mateixos clients que es veu que volen la carn tallada de no se sap quina manera que queda més bona. Doncs res, a esperar.

Fullegem els diaris, passem l'estona, mirem les poquíssimes persones que passen pel carrer... matem el temps com bonament podem entre els cops de ganiveta i els esquitxos de sang.

Fins que ens toca. Demanem una mica de vedella, unes butifarres i una mica de cansalada virada. Paguem i marxem: les 11 i 10. Ostres! Bé, no cal estressar-se, no cal tornar-se boig. Ens queden 20 minuts de pàrquing i encara hem d'anar a Can Mas, a l'estanc, a comprar quatre galindaines pel nebot d'un de nosaltres que fa anys i parar a fer un cafè al Terrassà. Aquest era el pla. Veiem que serà impossible de dur a terme. Sacrifiquem entrar a Can Mas, res, no tindrem ni llet, ni sucre, ni cafè ni res de res, però com a mínim tenim pà i carn, l'estanc sembla ser una visita inexcusable i les llaminadures de l'Estel Dolç també. Ens quedem sense cafè.

A la correcuita comprem quatre llaminadures i marxem corrents cap a l'estanc, agafem el primer tabac que trobem i sortim cap al cotxe: les 11.28. Clavat! No cal que ens posi cap multa senyor policia que ja som aquí. Gràcies per fer la seva feina i per vetllar per l'agilització del pàrquing del centre, però nosaltres ja marxem.

I som fora.

La missió ha estat mig exitosa... bé, de fet no. De fet ha tirat cap a fracàs. No hem comprat la meitat de coses que volíem comprar, no hem pogut gaudir d'una estona de tranquil·litat fent un cafè i, a sobre, sortim escopetejats.

Crec que ens ho tornarem a pensar molt abans de tornar a comprar al centre de la vila.

la caixa

Demà diuen que és festa i, per tant, avui molts fan pont, benvinguts siguin els dies de festa que de laborals ja n'hi ha masses. El tema és que aprofitant aquest inesperat dilluns lliure, l'equip del núvol negre ens hem aventurat a anar a fer gestions més que mundanes a l'oficina de la Caixa del Camí Ral. Ai las! Quin error més gran! Però on tenim el cap? Però és que no n'aprendrem mai dels nostres errors?

Només d'entrar, ja hem vist l'oficina tirant cap a plena, els caixers plens i amb dues o tres persones esperant i el senyor poc simpàtic que estem segurs que s'enduria la feina de Dràcula clàssic si mai es presentés a un càsting doncs tenia requesta també. Com sempre, vaja. Toca esperar. I mentres estas dret, perquè es veu que encara ningú ha fet els càlculs i ha vist que les deu/dotze persones que estan constantment esperant d'empeus no hi queben a les 3 cadires que hi ha, doncs mentre estas dret els ulls et van d'un lloc a l'altre, dels pòsters ridículs, les mil-i-una campanyes per entabanar a les padrines i, fins i tot, sí! què veuen els meus ulls? una foto pixel·lada impresa del Google Maps on se'ns indica amb un permanent rosa el lloc on podem anar a aparcar. Sí senyor! Ara em sento millor, veig que els meus diners serveixen per alguna cosa. Gràcies senyors de la Caixa, gràcies per fer uns cartells tan atractius!

A part de les meravelles estètiques, també és divertit veure a un grupet de joves encorbatats, visiblement orgullosos de treballar a la Caixa (parlem?) xerrant i rient sense fer massa res, però, ei! qui som nosaltres per jutjar, segur que ja han treballat molt avui, pobres es mereixen un descans.

I finalment ens toca, finalment fem la minúcia de gestió i en menys de cinc minuts ja ens tenen enllestits.

I el pitjor és que avui ni tan sols quedaven caramels al mostrador, masses famílies s'han emportat els nens a fer les tasques diàries en aquest dia de pre-festa!

El nostre consell, eviteu la Caixa.

les noves botigues del Sant Ramon

Tordera està d'enhorabona! Visca! Celebre-m'ho tots! Agafem-nos del bracet i sortim a cantar i a ballar pels carrers!

Sí, Tordera té motius de celebració, i és que el Carrer Sant Ramon, aquell que un dia fou l'eix comercial del poble, allà on trobàvem des de les estanqueres a la bacalleria Genís de la fleca Quer (única supervivent, per cert: resisteix! Estem amb tu!) i can Pasqual a la carnisseria Quintana, doncs allà mateix, després del dolgut tancament de la botiga Enigma o Eclipse o Estàvem-de-pas que venien... "roba", per dir-ho d'alguna manera, doncs ara han obert una botiga totalment necessària pel poble, una botiga que aportarà molts beneficis econòmics a la vila, una botiga que atraurà a una clientela de luxe, pulcre i refinada. Sí, ho heu encertat: han obert una grow-shop que en diuen els moderns o una botiga de marihuana que en díem la resta. Per un mòdic preu, tothom podrà comprar llavoretes de Maria i entrar a l'apassionant món de l'horticultura. Patir per si han regat les plantetes de més, per si els toca massa el sol, per si ens han enganyat i les llavors totes són d'un sexe... i després, un cop el procés realitzat, per aquells que realment s'hi han esforçat i han seguit els consells del botiguer al peu de la lletra, doncs comença la segona part: l'assecament. Per aquesta part els més agosarats poden demanar consell a les seves àvies perquè el procés no dista gens del procés d'assecament del romaní o la Maria Lluïsa que tota àvia sap com penjar cap per avall en el garatge de casa. I així, sense adonar-nos-en, re-establim un lligam entre generacions, els néts tornen a demanar consells als avis, els avis poden passar més temps amb els seus néts. I tots feliços.

El que déiem, Tordera està d'enhorabona.

rotondes electorals

Els més observadors hauran vist com la rotonda de Can Dieta està en procés de modificació. Un acte súmament útil, oi tant! On vas a parar, què cal més en aquest poble que omplir una rotonda de camions i més camions de sorra? Vull dir, no pensareu pas que és més important afegir la darrera capa d'asfaltat als carrers que porten al cementiri vell, (sí, els que voregen la rotonda de Can Dieta) que arreglar la rotonda? Insensats! Penseu que tot el que fa el nostre ajuntament ho fa pel bé del poble. A veure, obrir un gimnàs municipal que no és gratuït ni a preus populars i que escatima en recursos i retalla opcions d'activitats... doncs pel bé del poble. Asfaltar el pàrquing del centre de la vila i plantejar-se convertir-lo en zona blava? Pel bé del poble. I si és zona blava pagant doncs millor que millor, el poble s'ho mereix.Construir el nou C.A.P. en una zona de tan difícil accés que ha obligat a capgirar la circulació de més d'un carrer i que obliga a les ambulàncies a donar tota la volta al poble si han d'anar d'urgència cap a l'hospital de Calella? Doncs pel bé del poble, evidentment. I del que en facin de l'antic edifici del C.A.P. sí, la monstruositat blanca que dóna la benvinguda al centre del poble, benvinguts, això i més és el que us espera si us endinseu pel Carrer Sant Ramon, és a dir, edificis buits, botigues tancades, comerç revellit, doncs del que en facin si en fan res de l'edifici vell, segur que també serà pel benefici del poble. Com tots els carrers nous del Pla de la Mollera que uneixen el poble amb... amb... amb no massa res, de fet, amb la natura, amb els bassals... però i que no és bonic que el nostre ajuntament tingui un esperit tan verd que vulgui que el poble no doni l'esquena a la natura que inverteix diners en fer avingudes cap al no-res?

Gràcies, sincerament.

I això ens retorna a la rotonda de Can Dieta, que suposem que quedarà ben maca i preciosa, ben plena de gespa i vegetació abans de les eleccions i així no tindrem cap dubte sobre a qui hem de votar. Davant d'unes rotondes tan maques el nostre vot està assegurat.

benvinguts a correus

Hi ha qui passa hores a les consultes dels psicòlegs, tant privats com públics, això ja depèn dels diners de cadascú. I amb el tema dels diners, més val no entrar-hi. A les consultes expliquen que no poden dormir a les nits, que tenen atacs d'angoixa, que s'ofeguen, que no veuen cap objectiu a les seves vides, que estan enamorats del gos de la veïna... el que sigui. Però ho fan. A ben pocs, però, els serveix de massa res.

Per sort, però, a Tordera tenim una alternativa: benvinguts a l'oficina de correus. És perfecte. Amb l'excusa d'enviar una carta, qualsevol persona es pot trobar amb un agradable grup de persones a punt per fer una teràpia de grup. El lloc ho propicia, aquella grisor de les parets, el groc dels cartells, els regals fascinants damunt del taulell, els treballadors asseguts davant l'ordinador. Que no us faci pas vergonya. Aprofiteu que teniu públic, que haureu d'estar un mínim de mitja hora en aquest agradable raconet i expliqueu la vostra addicció al pòker online i els vostres fraudulents negocis revenent targetes de pre-pagament per internet. Endavant, endavant, expliqueu que us sentiu molt malament amb vosaltres mateixes. Aquí ningú us jutjarà, tots estem a la mateixa barca. Digue-ho que cada mes heu de canviar de pentinat, de color de cabells, de roba perquè res us fa sentir bé, perquè la imatge que us torna el mirall cada matí us repugna i que per això no us assembleu gens a la desagradable persona que surt a la fotografia del vostre DNI.

Les possibilitats són moltes. Les portes obertes (compte, en horari de funcionaris no pensessiu pas que això és xauxa). No ho dubteu, aneu a correus i expliqueu tots els vostres capteniments. Els que esperem a la cua estarem més que contents de sentir-los.