Ara que la fresca comença, que fa més fred dintre les cases que a fora, de tant en tant resulta agradable sortir a passejar una estona, a estirar les cames, buidar el cap i oblidar-nos de la feina. Així, tot caminant per caminar, sense direcció ni objectiu, de sobte em vaig trobar al davant d'un parc engespat. Curiós. A Tordera no n'hi ha de parcs amb gespa. Vaig mirar al meu voltant i hi havia un pontet de formigó gens lleig per cert i, al capdavall del caminet un parc infantil. Ostres, ostres. "On sóc?" vaig pensar imaginant-me que caminant caminant havia anat a parar a un poble veí. Un dels que tenen parcs amb gespa i zones infantils, vull dir.
Vaig estar temptat de preguntar on era a uns pares que observaven com els seus fills jugaven però la vergonya va poder més que la desorientació i vaig decidir callar, no preguntar on era i gaudir de l'indret. Fet i fet aquest és el luxe de perdre's, no?, descobrir llocs als quals mai hauries anat.
Arribo a baix de tot del parc i observo com a l'altra banda de la carretera s'alça un edifici blanc, quadriculat, amb barrots. M'hi apropo amb precaució pensant-me vés a saber què i descobreixo que és una escola, o un centre de primària, o una llar d'infants o com se n'hi vulgui dir, però un lloc on hi tanquen els nens en definitiva.
Estic temptat de seguir baixant, d'aprofitar el pendent del carrer, però em preocupa perdre'm encara més així que faig mitja volta. Retorno al parc infantil, creuo el pont, la gespa que, ara que m'hi fixo no és tanta ni tan verda, i quan estic a punt d'abandonar la zona, un cartell d'obres públiques, d'aquests gegantins amb l'escut espanyol i tota la parafernàlia on s'exposen els milers i milers d'euros que es gastaran en aquell projecte, em diu on sóc. Sóc a Tordera. Al barri de Sant Jaume. Qui ho havia de dir. Quina sorpresa més agradable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada