vocabulari municipal

L'expedient 2010-18 dels procesos de licitacions oberts de Tordera diu així: Constitució d'un dret de superfície de sobre una finca municipal al terme municipal de Tordera per a la per a la construcció i explotació privada d'un tanatori.

Parlem-ne. D'aquest breu anunci ens sorprenen moltes coses. La primera, i potser més òbvia, la construcció d'un tanatori. A tordera? I privat? O sigui, que hi haurà algú que farà benefici de les pèrdues dels torderencs? Ostres, potser no cal exprèmer-nos tant. D'acord que durant la nostra vida haguem de complir fidelment, pagar factura rera factura i obeïr el temut calendari fiscal que l'ajuntament tan amablement s'ha encarregat de fer-nos arribar a casa nostra per recordar-nos quan hem de pagar. Gràcies, però potser no calia, que això de pagar a ningú li agrada. I quan estàs mort, doncs encara menys.

Però tornant a l'expedient 2010-18, potser resulta que quan diuen tanatori no es refereixen a un tanatori normal i corrent, com el que tots coneixem, en el qual es produeix la vetlla dels difunts en el seu trànsit entre la mort i el nínxol. Potser ens equivoquem, potser sí, podria ser perquè l'enunciat d'aquest expedient la veritat és que no ens facilita massa la feina. A veure, què vol dir això de "constitució d'un dret de superfície de sobre una finca"? Crèiem que la superfície, l'espai, el terreny, ja hi era i ara resulta que no, que és l'ajuntament qui el crea. Però no ens precipitem. No és pas així, és el dret el que l'ajuntament crea. Un dret a què? "un dret de superfície". És a dir, a ser el propietari d'un terreny. No amaguem les coses, que al final tot se sap. Què més? "de sobre una finca municipal", de sobre? què volen dir, pel damunt? Al capdamunt? enlairada per sobre de? Per més que ens ho mirem i remirem a la redacció, no li veiem la lògica. Potser necessitaríem l'ajuda d'un notari per saber de què ens estan parlant. Després d'unes aferrissades discussions, arribem a la conclusió que potser, només potser, resulta que la frase està mal redactada, que hi ha un "de" de més. És a dir, que potser hauria de dir: "constitució d'un dret de superfície sobre una finca municipal". Així sí que té algun sentit. Si més no pels humils ciutadans que l'han de llegir i que no entenen de jeroglífics.

Superat aquesta barrera, seguim: "al terme municipal de Tordera per a la per a la construcció". "Per a la per a la". Aquí ens hi podem fer mal. "Per a la per a la". És un cas de reiteració poètica? de repetició? de donar èmfasi a allò que volem dir? Potser dir que es vol cedir un terreny del poble per a la construcció d'un tanatori no és prou contundent. Potser cal recrear-nos-hi. Potser sí. Tot i que nosaltres creiem que no, que potser el que cal és rellegir allò escrit.

I per acabar, les últimes paraules, "la construcció i explotació privada d'un tanatori." Fixem-nos-hi: "explotació" ens diuen. Mai una paraula havia sigut més adequada. Anem a "explotar" a qui calgui, estigui viu o mort.

Doncs si ens ho diuen des de l'ajuntament, els hi haurem de fer cas.

temps de pau i tranquil·litat

Ara que fa un mes exacte que era Nadal, la calma impera a Tordera. 

Els camps es lleven glaçats. L'ascensor del pont de ferro continua espatllat. Les banderes del nou edifici de la policia segueixen onejant malgrat els anys que tenen. Els cotxes continuen aparcant en doble filera al Camí Ral. El Carrer Sant Ramon resulta que no és un Carrer peatonal, que potser ho serà, que hi ha una estranya pilona al començament, però que a hores d'ara no fa res, està aturada, en pausa. El pla de la Mollera segueix sent un solar buit i sense edificar. Els torderencs i torderenques encara han d'agafar el cotxe per suplir algunes de les més bàsiques necessitats, si més no, per fer-ho amb varietat i amb possibilitat d'escollir...

Però que ningú s'adormi. Que ningú baixi les defenses perquè aquesta tranquil·litat present no és més que la calma abans del temporal. Perquè de temporal, tard o d'hora, n'hi haurà. I ens despertarem de cop.

la festa dels 3 tombs

La festa dels 3 tombs va ser un èxit. Segons fonts no-oficials, uns 50 cavalls ompliren els carrers del poble. Imaginem que els contraris a la festa diran que només foren uns 2 o 3 cavalls i que els serveis de neteja de l'ajuntament (que, per cert, van passar eficientment cinc minuts després de la finalització de l'acte) diran que calien uns 200 o 300 cavalls per deixar els carrers tan plens d'excrements i orins.

Sigui quina sigui la quantitat real de participants, la sensació aquest dissabte era de festa, d'emoció, de mirades de nen cap a l'embergadura de les grosses bèsties.

Hi havia cavalls de tota mena, engalanats amb cascabells, amb civelles llampants o estrafolàries selles, així com també la vestimenta dels diferents genets també era d'allò més variada aportant color a la festa.

Ara bé, com que no tot són flors i violes, com que cap acte està exempt de problemes, també hi hagueren alguns punts que convindria millorar de cara a les següents edicions.

Un d'ells és la clara manca d'organització. Potser la policia de Tordera va quedar sorpresa de la quantitat de quadrípeds que van envair els carrers de Tordera, potser només n'esperaven quatre o cinc com els altres anys, però la qüestió és que es van produir alguns moments de confusió, tensió i, fins i tot, perill. No hem d'oblidar que els cavalls són animals, no són màquines perfectes que obeeixen al cent per cent totes les nostres ordres amb un marge d'error mínim. Els cavalls estan vius i poden reaccionar de maneres inesperades a estímuls inesperats. Per això, davant la gentada que volia veure'ls, tocar-los, jugar amb ells, alguns dels cavalls es posaren nerviosos, s'incomodaren i fins i tot amenaçaran en donar alguna puntada de peu. Per altra banda, el fet que els animals haguessin de creuar el pont vell de Tordera, el que porta al Prudenci Bertrana, requeria d'una millor planificació: no es pot deixar que els cotxes circulin pel pont com si res, jugant-se la vida i posant en perill la d'altres, per avançar a un cavall que està espantat pel soroll dels motors i, segurament, per l'alçada del pont.

Així com tampoc es pot deixar que la plaça de l'església s'ompli de gent, de nens corrents amunt i avall i de cavalls preocupats per haver de descendre carrer avall. Per sort, en aquest darrer casa, la policia veié l'error al segon tomb i va posar tanques per impedir que els espectadors interferissin en els moviments dels cavalls. És de savi rectificar i els ho agraïm.

Com dèiem al començament, els 3 tombs va ser un èxit, de participació, de públic, de tot. Ara només cal vigilar que l'acte no mori precisament d'èxit saturant els carrers del poble i els mitjans de gestió de la policia i l'ajuntament. Això ho descobrirem l'any que ve.

el barri de Sant Daniel?

Aquesta fotografia ens la feia arribar un lector i veí del barri de Sant Daniel enfurismat per l'oblit que reben per part de l'ajuntament. I l'entenem: no és agradable viure entre les deixalles i saber que ningú fa res per evitar-ho.

de Malgrat a Tordera

De Malgrat a Tordera hi ha uns set quilòmetres; entre Malgrat i Tordera hi ha una N-II (potser col·lapsada, potser saturada, però hi és); hi ha una via de tren que a cada hora comunica les dues poblacions... i bé, els que vau llegir l'article d'ahir ("de Blanes a Tordera") ja en coneixeu la resta. Doncs ens han fet arribar a la redacció el programa del cineclub Garbí de Malgrat i, concretament, la pel·lícula que tenen programada pel dia 28 de gener, és a dir, aquest divendres no, el que ve. Aquesta pel·lícula, com molts haureu endevinat, no és ni més ni menys que Copia Certificada d'Abbas Kiarostami. Que de què us sona aquesta pel·lícula? On heu vist aquest nom abans? Doncs pels fanals de Tordera perquè Copia Certificada d'Abbas Kiarostami és la pel·lícula programada per aquest divendres al cineclub de Tordera. El lector que ens informa d'aquesta repetició, ens afegeix que així aquells interessats en la pel·lícula tenen dues possibilitats per a veure-la, si tenen compromisos per aquest divendres, no cal que s'estirin els cabells que la podran veure divendres que ve. I potser té raó: tot depèn de les ulleres amb què mirem el món. Però des del Núvol Negre seguim creient que en un radi tan petit d'acció, aquesta competència directa no beneficia a ningú sinó que malmet la oferta cultural. Aquest any, sense anar més lluny, els cinèfils del Maresme veuran una pel·lícula menys als seus cineclubs favorits, i això no és cap motiu d'alegria.

de Blanes a Tordera

De Blanes a Tordera hi ha uns sis quilòmetres; entre Blanes i Tordera hi ha una carretera (potser no la millor del món ni la més agradable de fer malgrat les constants obres i els milers d'euros invertits), hi ha una via de tren que, cada hora, comunica les dues poblacions; un servei d'autobusos i, en el pitjor dels casos, un invent nou, recent, encara en període de proves que es diu telèfon i un altre que es diu internet. Per tant, hi ha maneres de mantenir contacte amb els blanencs, de parlar amb ells, de saber què pensen, de saber què planegen fer... 

A Blanes hi ha un teatre. Allà on anys abans hi havia hagut un cine de poble, dels de sessió doble, dels de so fragmentat i pantalla petita.

A Tordera hi ha un teatre. Allà on anys abans hi havia hagut un teatre/cine, dels de pel·lícules el dissabte a la tarda, dels que havies de portar la cadira de casa.

A Catalunya encara tenim una mentalitat centrista, pro-Barcelona i sembla que tot allò que ve de Barcelona és millor, per això la bona gent de la ciutat, ajudats per la Generalitat (casualment ubicada també a Barcelona) han creat el que ells anomenen "Cultura en gira", que no deixa de ser un donar les sobres als pobres. Algunes de les obres de l'àmplia graella teatral de Barcelona pugen a la furgoneta i es desplacen als pobles: han vist que és més rentable moure's que esperar que vinguin. Res a dir en això. Els problemes comencen quan un teatre de poble, com pot ser el de Blanes, com pot ser el de Tordera, decideix programar la seva temporada. Això no és quelcom que es faci d'un dia per l'altre. No és pas una decisió fàcil ni ràpida, requereix de moltes trucades, de confirmar horaris, disponibilitats, tarifes... per tant, amb el programa del teatre de Blanes a les mans (àmpliament anunciat pels carrers de Tordera en format de pòsters i, tot sigui dit, gens reciprocat pels carrers de Blanes) i amb la "programació estable" del teatre Clavé també al davant, ens sorprén molt (per no dir coses més fortes) que el dia 18 de febrer el teatre de Blanes programi "El primer amor" i que el dia 10 d'abril, el teatre de Tordera programi ni més ni menys que "El primer amor". Amb la mateixa fotografia publicitària, amb pràcticament el mateix text anunciant l'obra (ai, quin desengany, nosaltres que crèiem que cada teatre escrivia el contingut dels seus tríptics publicitaris i ara resulta que només fan una mica de retocs dels fulls informatius que reben de les companyies).

El problema és que no és la primera vegada que això passa. El problema és que s'està generant una competència innecessària. Hi ha moltes més obres que estan circulant pel país, no cal repetir la mateixa en un radi tan reduït.

Sap greu pensar que amb una trucada de telèfon aquests problemes s'haurien pogut solucionar i que ningú l'hagi fet...

pinzellades informatives

Pinzellades perquè el terme "càpsules informatives" ja està pres i, segurament registrat.

Primera pinzellada: males notícies pel Núvol Negre. La sensació de felicitat, la satisfacció d'una feina ben feta ha anat per terra quan l'ajuntament ha comunicat que el cobriment de les runes de l'antiga Acadèmia Melva no és degut a la nostra queixa, sinó a la resolució del que l'ajuntament anomena un lent procés que, de moment, ha generat quinze "expedients sancionadors per obres aturades al nucli urbà". Quina llàstima. Quina alegria. Llàstima perquè sembla que nosaltres no hi tenim res a veure. Alegria perquè sembla que, mica en mica, s'aniran desmantellant les grues que embruten el poble, s'aniran cobrint els edificis a mig edificar... és a dir, s'amagarà la brossa sota la catifa i esperarem a que ningú la vegi. 

Segona pinzellada: l'atur puja a Tordera. Ja havíem dit fa temps que la creació ràpida de feines temporeres no era la solució. Cal feines més estables, de futur, sinó continuarà aquesta muntanya russa a les estadístiques de l'atur que, cada vegada és més pronunciada.

Tercera pinzellada: "Tordera recupera la festa dels tres tombs per Sant Antoni Abat". Doncs això sembla digne de ser vist. Pels carrers del centre ja hi ha cartells anunciant la jornada, convocant a tots aquells que tinguin cavall i ganes de passejar-lo pel dissabte 22. Imaginem, també, que l'ajuntament ha convocat una brigada de neteja d'emergència per desempallagar-se, quan més aviat millor, de les femtes de cavall que ompliran els carrers de Tordera.

Quarta pinzellada: la història inacabable de la Gresca obre un nou capítol. O el tanca, tot depèn de com es miri. Una pancarta s'enarborà a finals d'any davant del desaparegut local. En ella s'acusava a gent de l'ajuntament d'haver tancat el local, d'haver privat a la gent de la música en directe, etc., no gaire diferent del que es deia en els papers informatius que el grup auto-anomenat "joventut de Tordera" repartia pel mercat. La diferència, es veu, és que aquesta vegada van donar noms i cognoms. Van assenyalar amb el dit a aquells que ells creuen o volen creure culpables perquè és ben sabut que quan es posa cara i nom a allò que ens fa por esdevé menys terrible. El que passà després ja és més esperpèntic. La policia retirà la pancarta, una denúncia per calumnia fou interposada, els antics responsables del bar la Gresca imputats. Potser ja no feia falta tanta cosa. El bar ja està tancat, de res serveixen els cartells ni les pancartes, el que està fet ja està fet. Però, per l'altra banda, potser tampoc calia portar els problemes al tribunal. Això només pot que atiar un foc que ja s'hauria apagat per ell mateix.

pro-Catalunya o pro-Espanya?

Tordera és un poble de contrasts. Des de sempre, s'hi han combinat la varietat més gran de persones i personatges de tendències religioses i polítiques d'allò més disperses. Si bé és cert que durant la darrera dècada potser van predominar més uns que els altres: els joves de tendència de dreta pro-espanyolista. Aquests joves que es negaven a parlar en català malgrat haver nascut aquí, aquests joves que passejaven amb orgull les banderes espanyoles cosides o planxades a les seves jaquetes, aquests joves que, tan bon punt tingueren cotxe, l'ompliren d'adhesius del toro pàtric, aquests joves que, si havien de fer una pintada a la paret, el que hi posaven eren missatges a favor de la unitat d'Espanya, de menyspreu cap a la zona on vivien i demés comentaris que ara no treuen a cap, ni tampoc volem difondre.

Ara bé, en els darrers anys, la història sembla haver-se capgirat. Arribà un dia que de sobte tots els cotxes havien de portar l'adhesiu de l'ase català, les insígnies espanyoles s'han anat camuflant, la senyera gegantina del parc de la sardana sembla haver esperonat les inquietuds catalanes d'aquests nou joves. Ara es realitzen marxes cap a la independència (amb major o menor èxit) i els grups pro-espanya s'han de mossegar la llengua i mirar cap a una altra banda.

Però el temor d'un nou gir sempre està latent. I, darrerament, amenaça en retornar. Els més observadors hauran vist com al mur del que un dia fou la fàbrica Fibracolor, per cert inaugurada pel "generalísimo", que encara ho fa tot plegat més graciós, aparegué una pintada a favor de la independència de Catalunya. Una pintada gran, feta a consciència i amb premeditació, amb estona i voluntat, per a que es veiés ben bé des de la carretera. Ara, però, tots aquells que hi passin ja no trobaran la pintura original, trobaran una versió modificada, una alteració d'un parell de símbols, algun afegit, i algun aprofitat ja té el seu escrit a la paret. Potser és cert que els pro-espanya ara són minoria, que no estan patrocinats per l'ajuntament, però reclamar una cosa a base de destruir el que fa el teu oponent és una de les estratègies més mesquines que hi pugui haver. Ser incapaç de construïr res de nou i haver de destruir el que han fet els demés és lamentable. Però compte, no ens vanagloriem precipitadament els joves catalans perquè aquesta crítica funciona per tots dos bàndols.

Sant Ramon peatonal

Una boira blanca, espessa, cobria el centre de Tordera ahir; unes tanques metàl·liques impedien el pas als vehicles i dificultaven la mobilitat dels vianants. Renoi quin moviment per un poble tan mort! 
Per sort ahir érem dilluns i poques botigues estaven obertes, poca gent havia de moure's pels carrers, però aquells que s'aventuraren no tingueren una tasca fàcil. 
Per sort la boira impedia veure què hi passava a sota, com uns operaris perforaven, desmantellaven, remenaven una vegada més el terra del Sant Ramon i hi plantaven una mena de menhir d'acer, monument a la modernitat caduca, que activarà una pilona movible o bé una barrera destinats a impedir l'accés amb vehicles al centre de la vila. Per fi, diran alguns. Ja tocava, s'exclamaran. I tenen raó, des del Núvol Negre sovint hem reclamat la peatonalització total del centre de Tordera, el que passa és que hi ha moltes maneres de fer-ho i potser la escollida no és la millor. No cal omplir de pols de llambordes totes les cases del centre per clavar una lletja estaca mecànica que reguli l'accés dels vehicles, seria tan senzill com canviar els cartells de circulació i transformar allò que és una zona de pas preferent als vianants en una zona de circulació prohibida excepte pels veïns. Així de senzill. Segur que es provocarien un parell de confusions, que hi hauria algun conductor que, distret o amb plena consciència, no veuria la senyal i circularia pel centre, però amb el termini d'una setmana les coses es normalitzarien i tindríem un centre peatonal sense la pols, sense el sacsejament de terra, sense la despesa innecessària en pilones i automatismes. Perquè ara què passarà? Aquells veïns que vulguin activar la pilona, necessitaran alguna mena de comandament a distància o alguna targeta que els permeti accionar-la i aquests artilugis de quines butxaques sortiran? Obligarà potser l'ajuntament als veïns a pagar-se aquests aparells que potser no haurien desitjat mai? Obligarà l'ajuntament a tot al poble a pagar per aquests aparells dels quals nosaltres no en treurem cap benefici? I pensar que amb un canvi de senyals n'hi hauria hagut prou... són ganes de generar polèmica i, per què no dir-ho, de justificar despeses.

retorn a la normalitat

Aquest matí es podien sentir moltes llàgrimes filtrant-se a través de les finestres de Tordera. 

Els nens ploraven perquè no volen tornar a l'escola, perquè estan millor a casa, jugant amb els pares, al parc, jugant amb els amics, amb els avis... on sigui mentre no sigui l'escola.

Els pares ploraven perquè comença un any nou i això no sempre és fàcil de païr, d'arrencar, de tirar endavant després d'uns excessos que tampoc semblaven tant durant el Nadal.

Els universitaris ploraven perquè se'ls tiren al damunt els examens i no es veuen preparats encara, necessiten una setmana més, un mes més per poder repassar tot el temari,

Els polítics ploraven perquè s'ha acabat el temps de la bondat, de la misericòrdia, del perdó, del fer la vista grossa i permetre que tot s'ensorri un xic més. Un nou any ha arribat i això fa a la població un any més descontenta, més enrabiada, més crítica.

Esperem que, entre tots, trobem les solucions adequades per fer que aquest any comenci bé, que creixi saludablement i que, quan arribi el dia que hagi de morir, per allà a finals de desembre, ho faci dignament i deixant-nos a tots un bon record de boca.

Si no és així potser els plors duraran més del que crèiem.

carta als reis mags

Estimats reis mags de l'ajuntament,

Aquest any m'he portat molt bé:

- He llençat les escobraries en els seus bidons corresponents malgrat la sospita latent que tot acaba al mateix sac.

- He portat a la policia totes les carteres trobades els diumenges després del mercat.

- He donat prioritat als vianants quan m'he endinsat a la selva de Tordera Centre.

- He tornat els llibres a la biblioteca a temps tot i trobar-me-la sempre tancada que es veu que les pobres bibliotecaries no poden treballar més de quatre hores diàries.

- He llegit amb atenció tots els Fulls informatius i tots els Ponts de Ferro que m'heu enviat. Gràcies per enviar-ne tan pocs aquest any, així la tasca no ha estat tan difícil (ni desagradable).

- He escoltat Ràdio Tordera, per voluntat i per força cada vegada que havia d'anar a la plaça de l'església.

- He fet les meves compres tantes vegades com he pogut al comerç local, però he de confessar que m'he vist forçat a marxar moltes vegades del poble perquè aquí no he trobat tot el que volia.

- He volgut anar al cine a Tordera, però primer ens van desmantellar el cineclub i després les pel·lícules programades ja les havia vist feia mesos (fins i tot anys) a Blanes. Àgora en un cineclub? De debò?

- He assistit a tots els actes de la Festa Major... espera, era aquest any o l'anterior? Ai, ara no ho sé, tots els anys són tan iguals...

I moltes coses més que ara no em venen al cap. Moltes gràcies, estimats reis mags de l'ajuntament. Us he deixat una copa de cava i un xec per agraïr-vos la feina.

PD. Si rebeu aquesta carta tard no és culpa meva, és que a correus hi havia molta cua, bé, la de sempre, i no sé si la podré enviar a temps.

somnis complerts

Com que s'apropa reis i tots sabem que és una nit màgica i d'il·lusió, de somnis que, per fi, s'han de fer realitat, des de la redacció del Núvol Negre volem somiar també i creure de tot cor que nosaltres som els responsables de les reformes de l'antiga Acadèmia Melva. 

Els més fidels lectors recordaran com allà pel 28 d'octubre, es publicava en aquest mateix indret un article titulat "acadèmia Melva" en el qual es posava de manifest la trista situació del que havia estat una institució del poble. Es rememorava els anys d'ensenyament rebuts, els mètodes d'instrucció arcaics, però, sobretot, la infantesa de molts i molts torderencs i es criticava com s'havia deixat perdre la il·lusió i com els records havien esdevingut pols i deixalles.

Doncs bé, aquesta setmana ens alegrem molt des del Núvol Negre perquè s'han iniciat obres a l'acadèmia Melva. El primer pas ha estat cobrir amb tanques d'acer tot el perímetre de l'edifici, tant la part que comunica amb el Camí Ral com la que dóna al Carrer Folch i Torres. Potser les obres acabaran aquí, potser mai s'hi acabarà de construir res allà on ja s'ha destruït, però, com a mínim, no estarem forçats a veure la mort lenta i dolorosa de la nostra infantesa. I això, tenint en compte els temps que corren, ja es motiu per creure en els somnis complerts.