pro-Catalunya o pro-Espanya?

Tordera és un poble de contrasts. Des de sempre, s'hi han combinat la varietat més gran de persones i personatges de tendències religioses i polítiques d'allò més disperses. Si bé és cert que durant la darrera dècada potser van predominar més uns que els altres: els joves de tendència de dreta pro-espanyolista. Aquests joves que es negaven a parlar en català malgrat haver nascut aquí, aquests joves que passejaven amb orgull les banderes espanyoles cosides o planxades a les seves jaquetes, aquests joves que, tan bon punt tingueren cotxe, l'ompliren d'adhesius del toro pàtric, aquests joves que, si havien de fer una pintada a la paret, el que hi posaven eren missatges a favor de la unitat d'Espanya, de menyspreu cap a la zona on vivien i demés comentaris que ara no treuen a cap, ni tampoc volem difondre.

Ara bé, en els darrers anys, la història sembla haver-se capgirat. Arribà un dia que de sobte tots els cotxes havien de portar l'adhesiu de l'ase català, les insígnies espanyoles s'han anat camuflant, la senyera gegantina del parc de la sardana sembla haver esperonat les inquietuds catalanes d'aquests nou joves. Ara es realitzen marxes cap a la independència (amb major o menor èxit) i els grups pro-espanya s'han de mossegar la llengua i mirar cap a una altra banda.

Però el temor d'un nou gir sempre està latent. I, darrerament, amenaça en retornar. Els més observadors hauran vist com al mur del que un dia fou la fàbrica Fibracolor, per cert inaugurada pel "generalísimo", que encara ho fa tot plegat més graciós, aparegué una pintada a favor de la independència de Catalunya. Una pintada gran, feta a consciència i amb premeditació, amb estona i voluntat, per a que es veiés ben bé des de la carretera. Ara, però, tots aquells que hi passin ja no trobaran la pintura original, trobaran una versió modificada, una alteració d'un parell de símbols, algun afegit, i algun aprofitat ja té el seu escrit a la paret. Potser és cert que els pro-espanya ara són minoria, que no estan patrocinats per l'ajuntament, però reclamar una cosa a base de destruir el que fa el teu oponent és una de les estratègies més mesquines que hi pugui haver. Ser incapaç de construïr res de nou i haver de destruir el que han fet els demés és lamentable. Però compte, no ens vanagloriem precipitadament els joves catalans perquè aquesta crítica funciona per tots dos bàndols.