la veritat sobre el nou C.A.P. de Tordera

Dilluns, 27 de desembre. Dues de les festes grosses ja han passat. Enrrere queden els crits dels nens, el xivarri a la taula i el mal de cap del cava. Ara tenim uns dies per descansar, per a recuperar-nos, per agafar forces. I, com si ens volgués seguir en aquest periple, el temps sembla que també ha decidit donar-nos una treva. Després d'una setmana de pluges, vents i riuades, avui surt el sol més radiant. 

Avui, doncs, que retorna la calma, és temps per valorar els danys del temporal.

Comencem, doncs.

Va ploure molt la setmana passada i tothom sap que l'aigua és traidora, que s'obre camí per tot arreu, que es filtra per allà on ningú la demana. Qui més qui menys ha patit, o coneix algú que hagi patit, d'humitats a casa seva i, fins i tot, de goteres, de les grosses gotes caiguent burlescament damunt el nostre menjador emparquetat, com dient-nos, "i amb aquest sostre tan ridícul ens volíeu mantenir fora?" Aquesta filtració líquida és normal en cases velles, cases que s'han deteriorat amb el pas dels anys i que ja no tenen defenses davant les inclemències del temps. Tothom ho sap i s'ha d'acceptar. El que passa és que en els últims anys (casualment coincidint en l'ascens meteòric del món de la construcció i de la compra-venda d'immobles, quina casualitat!), les humitats i les goteres s'estan produïnt, també, en pisos nous. Pisos de construcció barata i ràpida, de mà d'obra poc interessada i de materials precaris. Pisos d'alt estànding, vaja. I clar que en un principi algú es va enrabiar, algú va queixar-se, tots recordem els cartells sortint de les finestres mal tancades de les cases noves de la Fibra que donaven a conèixer al món que allò no era una casa sinó una barraca. Exacte. Aquesta és la sensació, de viure en una barraca. I una de molt cara, per cert. Però amb el temps, amb la reiteració del fet, i com que la gent som així, ens hi hem acabat acostumant i acceptem que l'aigua es filtri a plaer per la nostra casa nova. "Ja se sap" diem, "ja no es construeix com abans".

Trista com pugui sonar, aquesta és la nostra realitat. Tots l'acceptem i continuem amb la nostra vida.

Ara bé, quan aquestes humitats no són les de casa sinó les d'un centre d'atenció primària nou de trinca, inaugurat aquest estiu, que ens ha costat a tots i cadascun de nosaltres una bona picossada, doncs la cosa ja fa més ràbia. Perquè sí, el meravellós C.A.P. de Tordera que fa un mes i poc un company de redacció enaltia ("el nou C.A.P. de Tordera") regalimava aquests dies. En el sostre s'havien practicat forats, no massa quirúrgics, per permetre la caiguda lliure d'unes feixugues gotes que eren recollides en uns recipients asèptics, de múltiples colors que a ulls d'ignorants podien semblar barroeres galledes de fregar. Caminar pel C.A.P. esdevenia una cursa d'obstacles, un esquivar les gavetes, un evitar les gotes glaçades. Tot plegat, un espectacle deplorable. 
És trist saber que hi ha coses que es poden fer bé i que a ningú li interessi fer-ho, ni tan sols quan la nostra salut està en joc.