el nou edifici de la policia

Un amic nostre ens comunicava (consternat, per no dir-la més grossa) que havia tingut problemes amb l'ajuntament. I nosaltres, que això de sentir xafarderies ja ens agrada, vam parar l'orella ben parada. 

Ens digué que fa un temps que s'està arreglant la casa, que malgrat els temps i tots els entrebancs, o l'arreglava o queia al terra. Així, el nostre amic es va hipotecar fins al capdamunt i va començar les reformes: reparar la façana, canviar alguna finestra de fusta que la humitat havia pudrit i renovar la porta exterior que amb prou feines tancava. 

Mica en mica va anar fent les feinetes sense cap altra problema que els típics inconvenients que poden sorgir en aquestes operacions. I, al final, va arribar el dia que el ferrer li va portar la porta exterior metàl·lica. Ens digué que era preciosa, robusta, forta i segura. Imaginem que amb els diners que en devia pagar, més valia que li agradés de debò. La porta era molt gran perquè era la que donava l'accés, també, al garatge, era una d'aquelles de ferro correderes, que s'obren automàticament responent a les ordres d'un comandament a distància. Ja sabeu quines vull dir. El ferrer va començar posant les guies al terra, per allà on la porta lliscaria, suaument al principi i amb una mica més de dificultat amb el temps perquè tothom sap que aquestes portes lliscants requereixen d'un engrassat constant. La feina no era excessivament difícil, tampoc era la primera vegada que el ferrer posava una porta d'aquelles o sigui que amb un parell de dies es preveia que estaria tot enllestit. A hores d'ara, i ja fa tres mesos, encara està inacabada.

Us podeu imaginar la desesperació del nostre amic, la frustració davant de tot el procés. Però nosaltres necessitàvem saber què va passar, per què la porta no està acabada.

I vam rebre la nostra resposta. Es veu que un amable veí decidí denunciar-los a l'ajuntament per la construcció d'una porta il·legal. Ni més ni menys. El nostre amic va haver d'aturar les obres, deixar que la porta fos inspeccionada i re-inspeccionada i escoltar, sense poder queixar-se, com aquella porta seva era declarada il·legal per un pèrit oficial. Els motius? Les vies lliscants, el traçat de la porta és exterior al mur de la casa i, per tant, obstrueix la via pública. La porta en sí no és pas il·legal, és el fet d'ocupar la via pública, d'usurpar uns centímetres al poble, el que la converteix en il·legal.

Ens sap greu pel nostre amic però el raonament ens sembla d'allò més lícit. A cadascú li pertoca un trocet de poble, aquell pel qual ha pagat, ni un mil·límetre més. I el nostre amic també hi està d'acord. Afirma que ell desconeixia aquesta regulació i que ara està mirant de canviar la porta, de posar-la per dintre malgrat que això implica canviar mil-i-una coses del jardí. D'això no es volia queixar el nostre amic, la seva queixa és que aquesta setmana s'ha topat amb una porta corredera molt semblant a la seva que llisca lliurement per l'exterior del mur ocupant un bon tros de la vorera. Li suggerim que potser es tracta d'una construcció antiga, d'una porta que ja fa temps que va ser feta i que ara no els faran canviar, però el nostre amic ens comunica que les obres d'aquella construcció encara no s'han acabat i que la porta va ser posada aquest mes. "Però el pitjor de tot", ens diu el nostre amic, "és que aquesta porta està al nou edifici de la policia."

Esperem que el nostre amic estigui equivocat i confiem que la porta, efectivament exterior del nou edifici de la poicia, efectivament ocupant bona part de la vorera del carrer Santiago Rusiñol, precisament en el seu tram baix on és de doble direcció, compleixi amb totes les regulacions necessàries. Que el nostre ajuntament mai acceptaria la construcció d'unes instal·lacions públiques que no complissin al cent per cent les regulacions establertes. 
Si no ho creguéssim així ja podríem plegar veles i marxar.