acadèmia Melva

Sentir el nom Acadèmia Melva és sentir les orelles calentes, la rigidesa de l'època, però també l'escalfor de la nostalgia, d'un temps perdut, d'una infantesa llunyana. D'un temps que ja ha passat i que només existeix en el nostre record. Per això, passar pel Camí Ral i veure què n'ha quedat d'aquella acadèmia, veure com allà on vam aprendre a llegir i a escriure ha esdevingut un estigma més d'aquest poble assedegat de diners, doncs ens entristeix.

Allà on abans hi havia aules, ara hi ha ciment. Allà on hi havia nens jugant, ara hi passegen les rates buscant menjar. Allà on hi havia un pati, ara hi ha un toll d'aigua que es nega a assecar-se. Allà on hi érem nosaltres, ara hi ha un buit.

Per descomptat que no es poden preservar tots els edificis del nostre passat, que no podem convertir el poble en un museu, però sí que és molt trist veure com l'especulació ha enderrocat un edifici històric pel poble amb la voluntat de fer-hi més i més pisos i com la crisi els ha obligat a aturar l'empenta, les obres i tot plegat deixant-nos amb un edifici inacabat més, una estructura de formigó grisa i desagradable esborrant el nostre passat amb aquest lleig present.